To readers who are not familiar with Catalan language

(Avui copio. És un poema escrit divendres passat.)

Still in the wake of last week huge demonstration,
I enjoy remembering so many details and emotions:
how exciting was to feel we were building a wider future,
how emboldening to share the energy of that engaged crowd;
standing there was stepping towards a deeper freedom,
struggling to decide on our future and needs.

How sick we are of being menaced, insulted and unheard
by the State which takes from us such dizzy amounts each year,
how fed we are with its arrogance, intolerance, contempt!
How tired we are of Spain as an unfair barrier between us and Europe,
as a burden to our language, as a dismemberment of our culture,
as an obstacle race to our voice and presence abroad,
as a brake and ballast on our development and structures,
as a stubborn negation of our history, our nation and our laws!

How sick we are of Spain as an obsessive possession of Madrid,
of its lurking network of relentless and corrupted powers!.

We want something new, we need something better;
we are willing to work for it, able to contribute to it, committed to it.
We want to be empowered to vote for it.

September 19th, 2014

Per David Jou.
Poeta i catedràtic de física de la matèria condensada, especialitat de termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística de sistemes fora de l'equilibri, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Cracòvia (3): Grisor i tristor exteriors

Em sap greu tot el que diré en aquest article. En quinze dies és pretensiós voler fer-se una idea mínimament objectiva de l’esperit d’una ciutat.

A Cracòvia hi ha monuments arquitectònics impressionants. Molts, no te’ls acabes. I pots passar bona part del dia a la plaça del Mercat escoltant música en viu; música sobretot folklòrica, però hi ha de tot. Aquesta plaça, com si diguéssim la plaça major però en gros, és imponent. De fet és el nom oficial: plaça Major. No la pots veure sencera, perquè enmig hi ha un edifici enorme que divideix la plaça pel mig; però no de banda a banda, o sigui, no tanca la plaça fent-ne dues. Hi ha mercats ambulants i encants, i la basílica de Santa Maria, increïble des del punt de vista artístic i religiós, però també sociològicament.

Ara bé, dit això, m’ha semblat el que dic al títol. Que tot –és un dir– era molt gris, molt més gris i amb menys colors que a casa nostra. Moltes dones de mitjana edat i les més grans, per exemple, semblen com les monges que per aquí pretenen anar d’incògnit i se les veu d’una hora lluny. No se saben vestir i es pintin com es pintin i es posin el que es posin van de colors grisos o, amb tots els respectes, vestides amb vestits vells encara que siguin nous.

(I, com sol passar també aquí, hi ha als mitjans públics més dones que homes. I també he observat allà que el mateix fenomen es produeix al carrer. He pensat si no pot ser perquè encara no han fet el salt a la dona que treballa també fora de casa –salt que aquí hem fet no del tot, però deunidó. I sé que això no té res a veure amb Cracòvia. Encara més: quan he tornat a casa he vist que aquí també hi ha més dones que homes pel carrer. De la qual cosa dedueixo que més dones que homes es mouen a peu o en transport públic; i com que els homes també es mouen, deuen anar –més que elles– en cotxe.)

Bé, el bo del que he anomenat “gent grisa” –que després m’he distret, com em passa tantes vegades, per altres verals– és que en la generació més jove i les criatures hi ha un canvi molt pronunciat. Hi ha més color, per bé que no sigui en totes ni en tots. Però vaja, no gaire pitjor que aquí fa uns anys, allà van sols un pas enrere en la moda o l’estètica de les dessuadores, les sabatilles esportives –ja comencen a ser llampants–, les samarretes –també del Barça de fa uns anys i d’altres equips, del Madrit no n’he vist cap :-).

Recordo que un dia vaig veure passar una família nombrosa en què al pare i la mare se’ls veia contents, un noiet i una nena saltaven i reien desacomplexadament, el nadó del cotxet movia braços i peuets i feia crits d’alegria. Parlaven polonès, anaven vestits normal. Em van cridar l’atenció. Per què? Pel contrast. Exagero, és veritat.

Mirades de desconfiança. Més ben dit, és molt difícil ensopegar amb una mirada. I encara més difícil trobar una mirada acollidora.

Els aparadors, els anuncis publicitaris del carrer, els reclams de les botigues, els espais interiors, l’ordre dels expositors... un desastre!

Només les multinacionals, que les mires des de fora, estan ben posades.

La Galeria Krakowska, un edifici del tipus El Triangle de Barcelona però més compartimentat, és modern, esclar, a l’alçada del que tenim aquí. Però tornem-hi, la majoria de les botigues d’aquella galeria són de multinacionals i allò és una illa –mai més ben dit. Aquests elements –els de les multinacionals– encara destaquen, i molt, i justament aquest és el problema que em sembla que hi ha allà. La resta, tret de molt poques, poquíssimes excepcions, tan tronat i deixat que fa por. Tampoc no se salva, per mi, el carrer suposadament més comercial de Cracòvia, l’ulica Florianska. Les excepcions: una llibreria aquí, els rètols dels museus, punts d’informació, algun altre establiment de productes, diguem-ne, culturals...

Ja que parlem de llibreries: el 99 % –per dir una xifra– dels llibres exposats, en polonès. Una petita quantitat, en anglès. (No, només ho dic perquè si passés aquí en alguna llibreria –que només passa en les més militants, tipus Ona o Grup del Llibre– determinada gent diria que som pobletans. Doncs allà les llibreries, justament les llibreries, no són pobletanes i ho tenen gairebé tot en polonès. Lo normal en un país normal.)

En resum: que ens podem queixar molt de la nostra situació actual de crisi, però a l’Europa del segle XXI hi ha països, o ciutats importants d’alguns països, que estan encara als anys cinquanta o seixanta respecte al nostre.

Aquesta és la definició més exacta, és veritat: els anys seixanta d’aquí. Ho hauríeu de veure.

Segur que és una visió esbiaixada. Segur. Ja ho deia al començament.

I comproves com sense ratlles és difícil veure varietat. No pretenc fer broma sobre una cosa tan seriosa, només és una constatació o, més ben dit, una impressió.

Racisme (programat?) al Metro de Barcelona

Missatge enviat fa uns dies a SOS Racisme:

Barcelona, 4 setembre 2014

Bon dia,

Avui mateix, a Barcelona, exactament a 1/4 de 12 del migdia (11.15 h) en un comboi articulat (n. cotxe 5124) de la línia 3 (Fondo - Zona Universitària), en direcció a Zona Universitària, entre les estacions de Lesseps i Fontana, ha passat el següent:

Dos empleats de TMB recorrien el comboi amb rapidesa i demanaven els títols de transport a la gent. Jo els observava des de feia estona com venien de la cua del comboi. Només comprovaven targetes i circulaven amb força celeritat, sense aturar-se amb ningú.

Davant meu hi havia un home de mitjana edat (entre 40 i 50 anys, calculo) vestit d’una manera “diferent” de l’occidental i amb aspecte de ser d’algun altre país, no precisament del primer món. L’home anava vestit de manera correcta, simplement diferent (una mena de davantal des del coll fins als genolls, roba molt senzilla, era evident que no es tractava d’una persona amb recursos econòmics), i potser visitava el nostre país o ja hi vivia i hi treballava des de feia temps.

Doncs bé, a aquest home, després de demanar-li el títol de transport i comprovar que era correcte, el revisor li ha exigit tot seguit documentació. L’home s’ha mostrat sorprès per aquella petició, però ha reaccionat de manera calmada i els ha dit, en un espanyol dificultós (progressivament més dificultós, pels nervis, davant les insistències contínues de l’empleat), que no la portava al damunt i que no entenia el perquè d’aquell requeriment, si havia mostrat el títol de transport i era correcte. En aquell moment he intervingut jo, que estava al davant mateix d’on es produïa aquell fet indubtablement racista. També en aquell mateix moment s’ha acostat la segona persona que revisava els títols de transport (ara no recordo si aquesta segona persona era un home o una dona) i ha aparegut també un membre del cos de seguretat (privat?) de Metro de Barcelona. Entre els tres han envoltat aquell pobre senyor, que es mostrava entre perplex i espantat, però en cap cas violent ni cridaner.

La meva intervenció (dirigint-me a l’empleat del metro, el primer que li havia demanat documentació):

—Escolti, aquest senyor no els ha ensenyat la targeta de transport i era correcta?
—Sí. Pero en primer lugar eso a usted no le incumbe, y en segundo lugar nosotros podemos pedir documentación a quien nos parezca.
—Doncs això és racisme!

M’he enretirat una mica i he començat a prendre notes: l’hora, l’estació on érem, etc.

A l’estació següent (Diagonal), els dos empleats amb l’agent de seguretat han obligat la víctima a baixar del metro just abans que es tanquessin les portes. No he estat capaç de reaccionar.

Però vull deixar constància d’aquest succés, perquè és molt possible que es produeixi de manera recurrent i em sembla que cal denunciar-ho amb tots els detalls, com he intentat fer jo en aquest missatge, que autoritzo a enviar a les persones i institucions que vostès considerin convenient.

Poso còpia a Amnistia Internacional Catalunya i al Síndic de Greuges.

Cordialment,

[Nom i cognoms]
[DNI]
[Adreça, etc.]

No crec que hagi de fer comentaris sobre el text reproduït. Només calia esperar que les entitats a què em vaig adreçar fessin la seva feina. No sé si s’hi han posat. No m’han dit res.

Jo ja he fet fins aquí, em penso, el que he pogut.

(La foto està presa de Xarxa.net)

Situació crítica

No sé quin és l’origen, qui és el responsable, què ha passat, però hi ha un estira-i-arronsa entre el govern de l’estat espanyol (Complejo de la Moncloa, Avda. Puerta de Hierro, s/n. 28071 Madrid, Espanya) i l’empresa farmacèutica UCB Pharma (Allee de la Recherche 60. B-1070 Brusseŀles, Bèlgica) respecte al medicament Vimpat (lacosamida).*

El resultat és que des de fa una setmana aquesta medecina no es troba a les farmàcies. De manera que les prescripcions de Vimpat no es poden fer efectives, tampoc en adquisició privada. No n’hi ha a les distribuïdores. Els hospitals públics en tenen reserves, però són això, reserves. Algunes, molt poques –poquíssimes–, farmàcies en tenen alguna capsa demanada fa unes setmanes per algú que després, perquè segurament en va trobar en una altra farmàcia, no va passar a recollir la comanda de la primera.

O sigui, és una medecina cara que les farmàcies no solen tenir disponibles, sinó que han de demanar-les amb antelació a les distribuïdores.

Vimpat és un medicament aprovat a Catalunya l’any 2009, de manera que falten deu anys perquè se’n puguin fer genèrics.

És una situació extremament alarmant per a moltíssima gent. Si no es resol abans de demà al migdia el problema de subministrament –un problema politicoeconòmic–, moltes persones que pateixen convulsions, pèrdues de consciència, altres tipus d’epilèpsies lleus o greus, neuropaties diverses incloent-n’hi algunes de gravíssimes, mortals en pocs dies, entraran en crisi.

No sé qui és el responsable, hi torno, del xantatge que sembla que hi ha al darrere de tot això, però si no es resol aviat hi haurà una tragèdia en moltes famílies del nostre país.

A l’autor del blog l’afecta la desgràcia, és veritat. Però no hauria escrit aquest article si l’afectació fos només personal. No: és un problema coŀlectiu de dimensions molt, molt grans.

(Entre dimarts 9 de setembre i dimecres 10 es restableix el subministrament de la medecina. Han tallat molt just)

------------

* Podria ser que el que explico aquí sigui només allò que en diuen una serp d’estiu. Pot ser. Després m’han explicat que per les vacances hi sol haver desajustaments en la distribució de medicaments, desajustaments que no responen a cap conxorxa ni a cap mala voluntat expressa sinó solament a negligència. És possible, doncs, que m’hagi deixat emportar per un rumor, cosa que em fa ràbia perquè sóc dels que solen condemnar de manera contundent les conspiranoies. Quedi tot això aquí exposat sense vels que ho tapin, que anirà bé llegir-ho de tant en tant i anar més amb compte en el futur. Tot i que podria ser... Calla, no hi tornis.

Cracòvia (2): La decepció d’Auschwitz

Per mi. Hi vaig anar amb altres persones i jo vaig ser l’únic que ho va percebre d’aquesta manera. Per mi, allò s’ha convertit en una mena de fira d’atraccions, amb perdó, com un parc temàtic de l’horror nazi.

(Foto: JFV)

“Vinguin, passin, en aquest barracó hi feien tal cosa, aquí això altre –quin horror–, mirin, mirin, en aquest altre barracó veuran com estaven apilonats els presos –com pot ser?, i quanta gent diu que hi havia, en cada barracó?–, eh que és emotiu, arriba al fons del cor, no?, et fa pensar, oi? –com és possible que tot això vagi passar no fa gaire temps?–, doncs aquí als pobres els feien despullar, i aquí els feien passar per aquest passadís, veuen?, veuen? –que estret, has vist?, i que brut–, i a dintre, fixin-se, en grups de dos-cents –oh, oh, no em digui, si no hi caben!– els dutxaven amb gas, no em diran que no era tràgic –ui, sí, pobra gent.”

“Veuen allà?, són un grup de jueus d’Israel, porten les banderes del seu país –sí!, és veritat, amb sis puntes–, blanca amb l’estrella de sis puntes –ho veus?, sis puntes, mira, i fan com fem nosaltres, el mateix, els més joves amb les senyeres nuades al coll, els més grans amb la bandera més petita a la mà–, molts amb una mena de solideu com el del papa, eh?, aquell que porta al cap, el dels jueus es diu quipà –què ha dit?, què ha dit?–, ho veuen?, ho veuen?, ara s’aturen a fer les seves pregàries, d’aquí una estona se sentiran els seus càntics de dolor i de commemoració –pobrets, no?–, perquè aquí van morir molts dels seus coreligionaris, tot i que també van matar altra gent –ah sí?, jo no ho sabia, em pensava que tots eren jueus, tu ho sabies?, no, jo tampoc–, gent com ara polonesos –no sé qui em va dir una vegada que també homosexuals, saps?, ah sí?, no, no, jo no ho sabia, pobrets–, o gitanos, o homosexuals –ho veus?, el que et deia–, perquè això va ser un desastre per a la humanitat, saben? –sí, sí, horrorós, pobra gent.”

Etcètera.

(Foto: JFV)

Una gran decepció. Pensava passar-hi dies –era sens dubte el motiu principal del viatge a Cracòvia– i hi vaig estar un parell d’hores. Necessitava silenci i no n’hi havia. Hi havia grups amb guies que parlaven en veu alta i turistes amb calça curta i torsos mig nus envermellits i xancletes i pinganillos i olors de crema de protecció solar.

(Salvant les distàncies, tampoc m’agrada el xivarri dins les esglésies. Encara menys si el que es farà tot seguit o el que s’acaba de fer és un funeral.)

No hi vaig tornar.

(Les fotos no recullen el que vaig veure, però són les úniques que tinc d’aquell dia.)

* * *

En aquest article dedicat a Auschwitz he d’incloure com a contrapunt, i sense donar-ne gaires detalls, la brevíssima conversa i la companyia silenciosa, sobretot, que vaig tenir, ben bé de casualitat, amb el fill d’una víctima polonesa del nazisme. Aquesta dona, per “sospitosa connivència amb la resistència”, va ser empresonada durant dos anys en un dels centres de detenció de dones de Cracòvia –el seu fill em va dir el nom i tot, perquè justament hi passàvem per davant i per això me’n va fer un breu comentari, però no en vaig prendre nota– i va acabar els últims mesos de la guerra en un dels camps de concentració d’Auschwitz. No era, em va dir, dels que es dedicaven sistemàticament a l’extermini, com el d’Auschwitz-Birkenau, sinó un altre que hi havia allà a prop.

Ella després se’n va anar a l’estranger, on es va casar i va tenir fills, l’últim dels quals parlava amb mi.

Impressiona, tenir davant una persona, un home més o menys de la teva edat, que no existiria si la seva mare, llavors una noieta, no hagués estat de sort.

De molta sort.

Anys després ella i el seu marit, amb la família, van tornar al seu país. I un dia els pares, poc abans de morir-se, ho van explicar: “Mireu, allà la mare va estar dos anys tancada.”

Aquella conversa meva va ser breu, com deia, però em va impressionar. Ell tampoc en volia parlar i jo no tenia gens de ganes de forçar-lo ni una mica. Vam caminar plegats una estona més, en silenci.

És l’ambient que m’hauria agradat haver trobat a Auschwitz. Poques paraules i mirar, meditar, pensar en tota la gent que va morir allà i sobretot desitjar que allò no torni a passar mai més.

* * *

Això és sabut: els polonesos odien i/o recorden amb més por els soviètics que no pas els nazis. No poden sofrir l’alemany, l’idioma, ni porten vestits de ratlles, i potser és això el que fa que la ciutat, en general, la vegis més aviat grisa, de colors apagats o potser vius, però gairebé sempre llisos.

Ara bé, quan els parles del règim soviètic sí que els has tocat la cama del mal.*

Tant de bo la pròxima generació hagi superat el trauma.

* Aquesta constatació sociològica conviu amb el fet que, per exemple, a l’entrada d’una de les escoles tècniques de la Universitat Rolniczy es conservin unes escultures de quatre metres típicament soviètiques, amb les seves plaques d’inauguració pels cabdills titella de l’època. No m’imagino que alguna cosa semblant del règim nazi s’hagi conservat, ni allà ni enlloc, encara que Timur Vermes en trobi rastres a cada racó, a l’Alemanya actual. Tot és molt complicat.

* * *

Timur Vermes, a la seva comèdia Ha tornat (Columna, Barcelona 2013, trad. de Pilar Estelrich i Arce) fa dir a Adolf Hitler, ressuscitat seixanta anys després del suïcidi:

«Els polonesos han convertit el Fortí del Llop en una mena de parc temàtic, gairebé se’t trenca el cor davant la ingenuïtat mancada d’interès amb què fins i tot el trinxeraire menys informat circula per aquell recinte. Hi manca la seriositat més imprescindible [...]. Ara hi han fet un hotel, a la cantina hi ofereixen menjar típic de Masúria, i allà a la vora hi ha un camp de tir on es pot disparar amb escopetes d’aire comprimit, tot plegat un muntatge...»

Auschwitz no ha arribat al nivell tan lamentable del Wolfsschanze de Hitler, el seu cau polonés a Kętrzyn (Rastenburg, l’anomenaven aleshores), però em penso que és qüestió de temps.

Cracòvia (1): Wschodniostowiańkiej

Em penso que aquesta és la paraula més llarga que he trobat a Cracòvia. Era a la porta d’un instytut filologii, de manera que és fàcil imaginar de què va la cosa. En aquest cas era de l’eslau oriental. L’eslau oriental, ja ho sabeu gràcies a la Viquipèdia, com jo, comprèn el rus, l’ucraïnès, el bielorús i algun altre de per allà. Després em van dir que també hi havia l’Instytut Filologii Wschodniosłowiańskiej –una lletra més–, que vol dir, com heu endevinat de seguida gràcies a la pista d’abans, Institut de Filologia del Siberià Oriental. Aquest no el vaig saber trobar.

I segur que n’hi ha de més llargues, de paraules, però vista amb tot l’ull meu només la del títol de l’article. Trobes carrers amb noms tan llargs que vés a saber. Però no podíem estar-nos tota l’estona prenent nota dels ulicy. O de les ulicy. O dels uliczko, és com si baixessis cada vegada de l'hort quan t’expliquen com va la cosa.

Em pensava, de debò, que era més fàcil, per allò de llengua indoeuropea i tal.

En fi, per no dir obvietats o altres coses que també pots trobar a la Viquipèdia: no té res a veure. Vull dir la llengua. Vaja, que no pesques res excepte els esmentats instytut, filologii i algun altre llatinòrum o grecòrum, i també noms propis –no tots, ni de lluny– o neologismes com els nostres que tenen per allà, tipus telefon. O coses elementals dels guiris com informacje i pomidor, que en aquest cas l’identifiques a partir del pomodoro italià –encara sort que me’n vaig enrecordar, que de vegades m’equivoco i em penso que pomodoro és patata. Ah, sí, també hi ha internet. I gairebé para de comptar.

(Un dels que has de memoritzar és klozet.)

Un afilador

Acabo de topar un esmolet, un afilador de ganivets, i m’ha fet gràcia, m’ha fet recordat la infància un altre cop. (Últimament em passa.) No és que no hagi sentit de lluny alguna vegada, en tots aquests anys, el seu so característic, però potser sempre anava amb pressa o estava ocupat en altres coses i la reacció havia estat un “mira, encara existeixen”, i s’ha acabat. No acabava d’imaginar-me aquell home amb la bicicleta o el carretó, no me’n recordo, o les dues coses, i el pedal com feia anar la roda de pedra –hauria de saber quina pedra però no me’n recordo. Una pedra molt dura, suposo. I el pot d’aigua per refredar la pedra, això ho he recordat ara quan he vist aquesta foto al Google-imatges.

Però trobar-lo de front, al carrer, davant meu, sí que m’ha portat immediatament a aquelles imatges i aquesta vegada, no com em passa sempre en situacions similars, he sabut reaccionar a temps per elaborar alguna cosa. (Faig trampa. L’havia sentit de lluny i mentre m’acostava al so anava rumiant una possible frase de salutació. ¿D’agraïment, potser, perquè aquestes coses alegren la vida grisa i trepidant de les grans ciutats?)

—Escolti, moltes gràcies. M’ha recordat sons de la infància.

M’ha somrigut i ha dit alguna paraula en espanyol, però amb un clar accent gallec.

—Fale, fale galego, que mais o menos lo entiendo —això no sé si és ben bé gallec però m’ha sortit mais o menos així.

Ha somrigut amb un somriure ample. Però sense dir res.

—Li deia que m’agrada sentir aquesta música perquè em recorda la infància, i que parli en gallec —jo.

—Ah, bem, eu tamben sou moi grato —ell, si fa no fa. Era de poques paraules i jo també. No sabia què més dir-li.

—Adéu.

—Adiós.

I ha continuat fent camí, a peu, acompanyant la petadora de mitjan segle XX –exagero una mica però no gaire.

Jo content de parlar cara a cara amb un esmolet i ell mig content, suposo, que algú li hagués dit alguna cosa i d’haver pogut pronunciar dues paraules en gallec al bell mig de Barcelona, sense la prevenció que si s’hi avançava l’interlocutor li diria, segur —devia pensar—, que per què no parlaven la lengua común.

Per dir-se quatre paraules i fer content algú no cal cap lengua común.

Dic: ell feliç però, és clar, també deu haver pensat que aquest paio molt agraït molt agraït però no m'ha portat cap feina.

Tres anècdotes (i 3): Esmorzars a la granja

La tercera anècdota és més casolana. L’altre dia, de sobte, escrivint un correu, em va venir al cap la imatge de quan anàvem a esmorzar fora de casa tota la colla, per celebrar una petita festa familiar.

El meu pare, al final, demanava ara a l’un, ara a aquesta, o normalment a tothom alhora, què havia pres, i ho apuntava meticulosament en un tovalló de paper de la granja. Escrivia: “Suís?” I li dèiem: “Jo”, “jo”, “jo també!”. “Cafè amb llet?” “Jo.” “Croissant?” “Jo!” Etcètera. I de tot prenia notes, afegint pals, un dos, tres, al costat de cada ítem. Ho feia amb un bolígraf fi, em sembla que era molt fi. Potser el record ja s’ha esvaït i la finesa del bolígraf l’he elaborada després.

Encabat, anava a caixa, dictava els resultats de l’enquesta, l’amo i la màquina feien els seus càlculs i, al final de tot, quan sortia el paperet encara recargolat, el pare pagava.

Els primers anys que recordo que passava això anàvem a una granja que havia obert un “germà de foc” –així es deien entre ells els companys de trinxera de durant la perversa i trista guerra aquella. Potser no era “germà de foc” sinó “amic de sang”. Una cosa així. Fins que el germà o l’amic va tancar, ara no en recordo el motiu. Es va posar malalt? Es va morir? Ni idea.

Llavors vam buscar una altra granja. Però ja no hi havia “germà de foc”, no era el mateix. Per a ell.

Per a nosaltres, mentre hi hagués croissants i ulleres, nata i bastons de pa, xocolata desfeta i suïssos, bonis, bucaneros, panteres roses o tigretons, i entrepans de pernil mitjans o sencers i cafès amb llet per als més cepats, ens era ben igual.

Érem inconscients.

Tres anècdotes (2): Caritat

La segona anècdota és més original i sorprenent.

Un dia, fa no gaire, un paio que conec va anar a missa. És d’aquesta gent de mitjana edat, que encara en queden alguns, que va a missa de tant en tant. No hi van per cap obligació, esclar, senzillament els agrada fer-ho.

Aquell dia hi anava tot solet. Normalment va a altres temples, diu, i més sovint a capelles petites, que no hi ha gaire gent. Però aquell dia va decidir entrar allà, hi passava a prop. Feia temps que no hi havia estat.

El nostre pobre home estava aquells dies bastant escanyolit, i com que ja és ossut de mena i a més escoliosieja, no feia gaire bona pinta. Jo sé per què justament aquells dies estava més fotut del compte –no cal fer tantes giragonses–, però he de guardar el secret i no donar gaires més pistes.

Tornem a la història. Aquell –amb prou feines– semovent tot plegat devia fer pena.

I sí. Al final de la missa, el pobre home va seure un moment per agafar una mica d’alè i de ganes de tornar a casa. De sobte va veure una mà fina i rogenca, amb les venes poc marcades, una maneta quasi morada de minúsculs sangtraïts, una mà que li introduïa un bitllet, o dos –bitllets vull dir diners, euros–, plegats en persiana, entre els seus dits.

Sorprès, es va girar i va veure una dona força gran, força més gran que el nostre protagonista, gairebé li podria doblar l’edat, que li feia cara de compassió i li deia: “Una ajuda, segur que li anirà bé.” El desconcert del nostre protagonista era tan gran que no li venien les paraules, devia fer cara de gran sorpresa. La dona va repetir xiuxiuejant, com la primera vegada: “Una ajuda, hem de fer el que podem pels altres.” El nostre home va poder dir: “No ho entenc, què vol dir?” La dona encara va insistir una tercera vegada amb paraules similars i aquell instant de pròrroga va servir perquè l’home tingués finalment una resposta més adequada. Va deixar delicadament el bitllet o bitllets doblegats sobre la mà de la dona, que la tenia estesa perquè encara feia un gest com d’explicar a aquell home desconcertat el motiu, el perquè de la seva acció bondadosa, i li va dir: “No, dona, no, moltíssimes gràcies, quedi-s’ho, ja m’espavilaré, de debò.”

Quan m’ho explicava, vaig pensar que la reacció final seva va ser prou encertada tenint en compte el factor sorpresa. Devia deixar en ella –una senyora senzilla, em deia l’amic, vestida molt discretament– la petita satisfacció d’haver-ho intentat i d’haver provocat, segur, un bon sentiment en aquell home desgraciat, el qual deuria tornar a casa –si és que tenia casa, pobre senyor– pensant que hi havia motius per ser feliç, ni que fos un dia.

Però també vaig pensar que hauria estat una millor sortida acceptar el donatiu fent cara de gran agraïment, amb lluïssor d’ulls, esperar discretament que la bona dona sortís de l’església, dipositar llavors aquells diners, pocs o molts, sense mirar-se’ls, dins la guardiola dels pobres que hi ha a totes les esglésies, i anar-se’n tot seguit cap a casa.

La dona, possiblement sense gaires quartos –la gent que no té res sol ser la més generososa–, encara hauria estat més contenta de la seva bona acció.

(La imatge és un fragment d’un dibuix de Rubén Morales)

Tres anècdotes (1): Et veuen o no?

Fa no gaire em van explicar per què als bars, especialment a les terrasses, els cambrers i també les cambreres sovint fan veure que no t’han vist com els fas un senyal perquè s’acostin a la teva taula si els vols demanar alguna cosa més, o recordar-los que et faltava tal altra cosa, o fins i tot perquè et portin el compte; per al que sigui.

Fan veure que no t’han vist perquè els éssers humans, la majoria, tenim una capacitat retentiva limitada, i quan ja t’has gravat al cap què volen en aquella taula i en aquella altra, no pots atendre’n una tercera, o una quarta, perquè et despistaries. I llavors dissimules, fas com si no existissin.

Senzill.

Perles (149): L’emperador Adrià i l’explorador Casement

–Un llibre imprescindible i un de descartable.
–Imprescindible: Memóries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar. Descartable? No ho sé, n’hi ha tants... Però, d’un autor que admiro, em va decebre molt El somni del celta, de Vargas Llosa.

(Fragment de l’entrevista del mensual literari Rascunho a l’escriptora Letícia Wierzchowski, desembre 2013)

Tòpics desemmascarats (27): No es pot opinar

Trobo que en l’àmbit periodístic, en general –i nosaltres també ho fem sovint–, confonem massa vegades els termes en qüestions referents a l’àmbit ideològic, religiós, sexual, esportiu, cultural... de la gent, o a les pràctiques individuals, sense destorbar ningú, d’aquestes idees.

És un assaig de classificació (i demano opinions sobre el tema perquè no estic gens segur que compari fets paraŀlels):

Democràcia - Normalitat
Entenc que les posicions següents són perfectament acceptables en un estat de dret i que les menys favorables a cadascú s’haurien d’entomar de manera esportiva:

- Ho aplaudeixo (hi mostro entusiasme, m’hi adhereixo).
- Hi mostro públicament respecte (per iniciativa pròpia: respecto aquesta decisió).
- Ho respecto silenciosament (em sembla bé, però no ho dic si no m’ho pregunten).
- No en tinc opinió, no tinc prou dades, etc.
- Ho tolero (no em sembla bé, però no en parlo ni que m’ho preguntin. “No comment”).
- En discrepo silenciosament (tret del cas que m’ho preguntin).
- En discrepo públicament per iniciativa pròpia dient que no em sembla bé: faig articles d’opinió, intervinc en programes, faig comentaris a les notícies o als blogs, envio cartes als diaris o altres mitjans, etc.; però mostro sempre aquesta discrepància de manera educada.

Pseudodemocràcia - Intolerància

- Condemno verbalment (no és que no em sembli bé, és que dic que és objectivament lamentable: el mateix que l’anterior però en to apocalíptic, vorejant l’insult).
- Faig aquestes condemnes servint-me del càrrec que ocupo; les intervencions no van més enllà de les paraules, però sé que influiran en els governants perquè prenguin mesures.

Fonamentalisme - Pseudodictadura

- Demano la prohibició pública (això s’ha de prohibir, és intolerable).
- Prohibeixo efectivament però dins de l’àmbit civil, administratiu (tinc autoritat per fer-ho i, per tant, ho declaro iŀlegal; poso multes lleus si no es compleix).

Fonamentalisme radical - Dictadura

- Demano càstigs exemplars (que el codi penal se n’ocupi, que posi multes elevades, que fiqui la gent a la presó i, en alguns casos que es consideren extrems, que dicti pena de mort).
- Castigo exemplarment (faig que s’inclogui al codi penal i que es compleixi el que s’hi diu: multes elevades, presó i, en alguns casos suposadament extrems, pena de mort).

Entenc que no es pot anomenar simplement “intolerant” a qui és un veritable fonamentalista radical, ni “fonamentalista” a qui expressa educadament la seva opinió o posa en pràctica les seves idees sense molestar tercers, ni “demòcrata” (orgànic?) a qui és en realitat un fonamentalista. Et cetera.

Qüestions de llengua (65): Santesteve o Sanesteve?

Aquest cop robo la qüestió, descaradament, del meu amic David Paloma (quan el vegi ja li ho* diré):

[...] A propòsit de la pronunciació de la t de sant davant de mot començat amb vocal, Pompeu Fabra va escriure una conversa filològica l’11 de març de 1923 per assenyalar un defecte de pronunciació freqüent que consistia a dir sanilari (en lloc de Sant Hilari, amb t) i sanandreu (en lloc de Sant Andreu, amb t). A la Contribució de 1898 ja els havia esmentat. Més endavant, el 1912, Fabra hi va afegir Sant Antoni. Són prou conegudes les santantonades o santantonàs, una de les festes teatralizades més antigues del país. Per la forma dels mots desprenem que, davant d’Anton, la t de sant s’hi sent ben clara.

Gràcies a la segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, que inclou transcripció fonètica, sabem que la t també sona a Sant Adrià de Besòs, Sant Aniol de Finestres, Sant Iscle de Vallalta, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Hipòlit de Voltregà. També sona a Sant Andreu (Salou, de la Barca i de Llavaneres), Sant Hilari (Sacalm) i Sant Antoni de Vilamajor, però en canvi no sona a Sant Esteve de la Sarga. És l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el vistiplau del Consorci per a la Normalització Lingüística, l’autora d’aquestes informacions.

Arribats aquí, em sembla agosarat que es recomani pronunciar la t de sant, en una elocució formal, si la paraula següent comença en vocal. Fora dels casos vistos, trobaríem un munt de sants (històrics i catalans, per exemple) amb una t muda: sant Auguri, sant Ebonci, sant Idaci, sant Ot…

(David Paloma, El Punt Avui, 17 gener 2014)

*Ara aquest li ho no es veu gairebé enlloc (a El Punt Avui i a VilaWeb sí), com si tothom s’hagués posat d’acord alhora a considerar-lo carrincló. I jo el trobo a faltar (per escrit), ja ho veieu. I encara el sento (parlat) a gent de per allà baix. Penso que hem anat massa de pressa, sobretot a fer-ho amb tan poc consens. Però bé, és veritat que aquestes coses no es poden aturar amb bones paraules. La gent fa el que fa perquè els dóna la gana i al final, si les solucions en principi errònies es consoliden, doncs es consolidaran. I un cop consolidades, seran beneïdes com a correctes. La llengua evoluciona d’aquesta manera, ens agradi o no.)

(La imatge està presa del blog d’Elena Embuena per a Sant Joan Despí)

Vaga de fam de Jaume Sastre

Jaume Sastre fa vaga de fam des de fa més de trenta dies a Mallorca.

No entenc les vagues de fam. Comparteixo molts cops –com en aquest cas– al cent per cent els motius pels quals es fan les vagues de fam. Entenc que fer una vaga de fam és llançar a la cara de l’autoritat iniqua que nega uns drets legítims, bàsics –d’aquella persona concreta o de la societat a la qual representa–, un missatge molt potent de rebuig i de reivindicació.

Però no puc estar al costat d’algú que fa una vaga de fam... sense demanar-li, sisplau, que deixi de fer-la, que mengi, que hi ha altres armes per a aquesta guerra. No puc donar-li suport... perquè continuï.

La vaga de fam em sembla massa violenta... tret del cas, potser, que la féssim tots.

No puc entendre, quan me l’expliquen, la vaga de fam de Gandhi. No vaig entendre la de Bobby Sands, que vaig conèixer de molt jove. Ni la de Xirinacs. Ni altres que ara no em vénen al cap, perquè estic mig improvisant i no em ve de gust anar a buscar més dades que farien l’article massa erudit i molt complet, sí, però poc escrit des del cor.

Aquest article el faig des del cor.

Comparteixo al cent per cent el que reclama en Jaume. Estic d’acord que calen accions radicals, potents, contra aquestes imposicions injustes del PP. Sé que si Jaume Sastre finalment morís, la seva mort esdevindria una bandera davant l’opinió pública que podria fins i tot tombar aquest partit que ara mana. Però a mi em pesaria en la consciència no les raons de Jaume Sastre, sinó el seu sacrifici. Segur que si la vaga de fam arribés finalment a ser irreversible l’opinió pública internacional, fins i tot mundial, podria exclamar-se indignada contra el govern que ha causat això.

Però no puc aplaudir el soldat que surt de la trinxera per ser carn de canó. No puc. L’admiraré després, potser, però no el puc admirar ara, no el puc encoratjar que surti de la trinxera. No puc. No entenc que altres l’aplaudeixin, li facin costat. No puc. Aquest home concret, en Jaume!, es pot morir. No puc aplaudir que s’ofereixi a la mort.

Si jo estigués al seu costat, si jo pogués tenir influència sobre ell, si jo fos molt amic seu, si jo fos el seu germà, la seva mare, el seu pare, li diria: Jaume, no ho facis.

No puc aplaudir, no puc.

I el pitjor de tot és que, si ho dius, no et comprenen. I és veritat, jo mateix no em comprenc.

Jaume, sisplau, menja.

(Afortunadament, el 16 de juny, després de quaranta dies de vaga de fam que han posat en greu perill la seva vida, en Jaume ha decidit suspendre-la, en veure que el govern balear, malauradament, no havia mogut ni un dit ni pensava moure’l fes el que fes en Jaume.)

Reptes publicitaris (14): Bo i Bueno

«Sóc bo, però si em prens el meu Bueno...»

Aquesta sí que és difícil, difícil de debò.

Deixo de banda que la campanya jo diria que s’ha retirat de seguida, perquè el lema era un plagi descarat d’una declaració emblemàtica del gran Homer Simpson que podríem traduir amb «Jo sóc un bon paio, però si em prens la cervesa...». I llavors el lema esmentat es va canviar pel de «Bueno para volverse malo» i aquest ja no s’han molestat a traduir-o (o sí i jo no l’he vist).

O potser les dues campanyes van néixer al mateix temps i tot això del plagi i tal és una llegenda urbana o una fantasia meva, que mira que m’agrada fantasiejar i fer teories.

Sigui com sigui, la marca comercial aquesta –una empresa multinacional– ha triat el nom Bueno per a un dels seus productes alimentaris –és el mateix nom per a tot el món.

I llavors, com fem allò del bo/Bueno?

Doncs em sembla que no hi haurà més remei que deixar-ho com està i confiar –l’empresa aquesta– que tots els possibles consumidors catalans d’aquest producte són com a mínim bilingües –segurament l’encerta–, perquè no se m’acut cap altra solució.

* * *

I aprofito que el dimoni escuat passa per davant de la cova dels pastors per dir que bueno és tan català com bo (No aquest bueno de què estem parlant aquí, però ja que hi som em ve de gust dir-ho ara.) Bueno ho diem tothom o el 99% dels parlants catalans des de fa segles, ho deia Fabra i ho deien Verdaguer i Maragall. Ho diem encara que ens esforcem a dir bé quan estàvem a punt de dir bueno, perquè molts cops, gràcies a Déu, no ens estem fixant en el que diem, no ens escoltem quan parlem, i per tant se’ns escapen els bueno un munt de vegades.

En fi, que bueno és una d’aquelles paraules tabú, com barco o puesto, que no acceptarem mai perquè, perquè, perquè... perquè ho dic JO –«JO» que no sóc jo, eh?

Cal dir, de tota manera, com avançava abans, que en el context de l’anunci el bueno tampoc ens resoldria res, perquè ningú no diria, ni espontàniament, «Sóc bueno, però si em prens...» El bueno català però prohibit és el bueno crossa, no el bueno adjectiu.

(I ara que hi som, i per acabar de rematar-ho, el bé crossa que sempre se’ns ha inculcat que hauríem d’utilitzar en comptes del bueno que se’ns escapa... tampoc no hi és, em sembla, al diccionari oficial, el del IEC. No que no hi sigui bé, eh?, que n’hi ha un munt, sinó que no hi ha, si no vaig errat, l’accepció concreta de la qual parlo. O sigui que... buenoooo.)

BCN World, nou destí d'oci familiar

Us enrecordeu de quan ens deien que BCN World seria un lloc de lleure familiar? Ho van escriure, fins i tot. Doncs bé, la pàgina en què se’n parlava ara és un una pàgina «not found», però el títol de la pàgina –mireu la finestreta del navegador– encara es diu així: «un-nuevo-destino/ocio-familiar». Potser quan la mireu la pàgina serà una pàgina not found de debò. Per això, per si de cas, aquí en teniu una captura (no sé si es veurà prou bé):

Més:

- F.X. Mena, L. Recoder, A. Mas-Colell (setembre 2012): «El projecte està bàsicament relacionat amb l’oci i el turisme, i els casinos són un complement.»

- Francesc-Xavier Mena, setembre 2012: «És un dels principals projectes d’inversió que es portaran a terme a Europa i al món, amb resorts integrats de turisme familiar i esportiu, que posicionarà l’àrea i Catalunya com a líder turístic europeu i un dels millors del món.»

- Andreu Mas-Colell, setembre 2012: «Aquest projecte és molt diferent del promogut per Las Vegas Sands, que pertany a la indústria del joc, mentre que Veremonte no és un grup especialitzat en el joc.» «El conseller d’Economia ha demanat no obsessionar-se amb els casinos perquè seran una oferta més de las moltes que inclourà» (La Vanguardia, 7 setembre 2012).

- Artur Mas, octubre 2013: «BCN World suposarà per a Tarragona una gran inversió, de la mateixa manera que a Lleida s’està fent el canal Segarra-Garrigues o a Barcelona la línea 9». [La línia 9, hehe.]

* * *

Doncs bé, maig de 2014: «Projecte de llei sobre BCN World»:

Article 1: «L’objecte d’aquesta llei és fer les modicacions legislatives pertinents per a ampliar les activitats del centre recreatiu turístic de Vilaseca i Salou» (la cursiva és meva; s’entén, suposo, que es tracta d’ampliar Port Aventura).

Tot seguit hi ha dinou articles, cinc disposicions addicionals i una final. Tots aquests articles i disposicions fan referència a una sola temàtica: el joc i/o els casinos.

En cap d’aquests articles o disposicions, ni al preàmbul, no es fa referència a família, familiar i derivats.

No hase falta desir nada más.

Ah, sí, que els terrenys els aporta La Caixa.

Perles (148): Felicitar els del PP si...

«Destacar els trets locals» [...] no és anar contra la llengua, contra això que a voltes sembla que deïfiquem amb el rètol “unitat”, perquè si els trets locals foren contraris a la llengua, entraríem en una paradoxa realment problemàtica per als que practiquem l’ús de la llengua. Aixina, els del PP ho tindrien ben fàcil per a carregar-se l’ús de la llengua, ¿oi? Mosatros mateixos mos encarregaríem de fer-los el joc si menyspreem l’ús de la llengua “local”, la de cada poble, la de cada barri, la de cada carrer...

»Crec que no els ho hem de posar tan fàcil, fins i tot convé que els felicitem com una gran cosa per fer servir la llengua i que els encoratgem a fer-ho sense la seua submissió habitual a l’ús del castellà, que és el problema real i el que realment practiquen (i no l’ús local, que és anecdòtic). La solució sempre serà l’ús local, encara que continuem pensant globalment i arribem a generar institucions de més abast. Però està bé que comencem per no renunciar als trets locals, perquè són els que conformen el global de la llengua.»

Miquel Boronat Cogollos (Eines de Llengua), Migjorn, 28 abril 2014

(La iŀlustració de l’encapçalament és una de les dues parts d’una vista estereoscòpia del Pi de les Tres Branques feta l’any 1919, autor desconegut)

Tòpics desemmascarats (26): La realitat i la llei

Sempre m’ha semblat contradictòria aquesta cosa:

- Per una banda, riure’s de qui pretén, ingenu, canviar la realitat a còpia de lleis (per tant, la llei no serveix per a gaire res, ja en podeu anar fent).

- Per l’altra banda, queixar-se que les lleis no recullen la realitat que haurien de reflectir (per tant, les lleis són tan importants que, si no canvien, ens fan malbé els nostres desigs).

Jo escolto les dues veus i no ho entenc.

Són la mateixa gent, la que diu una cosa i l’altra? Més ben dit, som la mateixa gent?*

De debò que no ho entenc. Per mi, són dos raonaments incompatibles.

Que consti que no parlo de coses concretes, ni d’avui ni d’ara, sinó en general, tot i que esdeveniments recents m’han fet pensar en una cosa i en l’altra. Però ja dic que el que em sorprèn és el fenomen, que jo diria que he sentit de boca de la mateixa gent: tant riure’s de la llei com considerar-la decisiva.

* He corregit aquesta pregunta –«Són la mateixa gent?»– amb la precisió «Més ben dit, som la mateixa gent?», perquè vaig publicar un altre TD sobre l’atribució de posicions de persones diferents a la mateixa persona o al mateix grup de persones. Però he volgut deixar la primera pregunta i afegir la segona per poder fer aquest peu de pàgina. M’agraden molt els peus de pàgina.

Perles (147): Decisiu per mantindre la llengua

«Si alguna cosa posa en relleu la comparació entre Catalunya (i fins ara les Illes) i el País Valencià és que, a l’hora de mantindre o esvanir un idioma, les polítiques institucionals són decisives. Al cap i a la fi, el procés de substitució lingüística va començar a gran escala durant el franquisme i es va aminorar en les primeres dècades de la transició. Ara s’ha desbocat de nou.»

(Enric Sòria, Quadern El País, 30 abril 2014)

Tòpics desemmascarats (25): Les xifres de les diades tradicionals

«Hi ha dates que tenen notícia segura. Amb les mones, no s’obliden de la frase obligatòria que no pot faltar en una informació tradicional d’aquest tipus: “Es calcula que aquest any es vendran unes 600.000 mones.” Igual que ens diran la quantitat de roses que han comptat que es vendran [per Sant Jordi]. O més endavant els quilos de torrons que ens menjarem, o el que s’invertirà en pinyons per Tots Sants.

»Aquesta vegada, però, va faltar la cua de sempre després de dir la xifra. No van dir allò de “un 5 % més que l’any passat”.

»No hi sobraria, potser, que algun dia ens expliquessin quin rigor té aquesta dada i quin procés segueixen per calcular-la. Volem saber, d’una vegada per totes, qui fa els números i com.»


Extracte adaptat de l’article de Mònica Planas al diari Ara, amb el títol «La notícia de la marmota», 22 abril 2014