Segon diari de campanya (IV): Els altres partits

Avui volia parlar breument (ehem) de les campanyes i precampanyes –les precampanyes eren il·legals, hi torno, perquè el concepte «precampanya» jurídicament no existeix i, per tant, el que van fer era campanya, i la feien en contra de la llei, ja ho vam dir l’altra vegada– dels partits més importants que es presenten en aquestes eleccions municipals. I perquè no sembli que tot el que dic sobre els altres és negatiu, reconeixeré que el lema d’un d’ells em va semblar ben trobat per defensar la seva ideologia, era eficaç des del punt de vista comunicatiu i a més força simpàtic (ho dic sense ironia): «D’esquerres i ecologista per sistema.»

Deixant de banda que jo ara com ara no sé què vol dir exactament «d’esquerres» mentre les pensions estiguin com estan i tanta gent aspiri a ser com a mínim mileurista i no hi arribi ni pugui llogar una casa per viure mentre els «d’esquerres» s’ho miren de lluny i diuen coses boniques i sobretot teòriques, deixant això de banda i fixant-me només en les dues darreres paraules, «per sistema», recordo que van acusar d’incoherent l’actual candidata d’aquest partit que dic perquè en un context informal es va definir com a «antisistema», i els altres polítics políticament correctes i els mitjans de comunicació d’ordre i els opinadors ortodoxos li van dir de tot perquè si alguna cosa no pot dir una regidora d’un ajuntament com Barcelona, amb cotxe oficial i tot, és que és «antisistema».

Però a mi em sembla que era una bona manera d’explicar-se, perquè ella parlava de filosofia de la vida, mirava de connectar amb els seus, i aquella expressió era una manera de definir-se eficaç –no parlo de la filosofia per ella mateixa, eh?, parlo de comunicació. Si no, ningú no es podria definir tampoc com a «candidat del poble» i alhora cobrar 6.000 euros cada mes, no? Ni «socialista» i dedicar-se al que es dediquen els socialistes. Ni «popular» i mentir cada dia al poble. Ni «republicà» i anar a fer l’amistat al rei quan toca. Ni «convergent» i barallar-se contínuament amb tothom, començant pels socis. Ni «d’esquerres», com dèiem. I ni tan sols «insubmís» i alhora presentar-se a les eleccions...

I doncs, el lema que van triar per a la precampanya il·legal em va semblar una manera simpàtica d’entomar la crítica, de reblar el clau i de fer veure que no estan espantats. Creixeran, segur, encara que només sigui perquè tenen sentit de l’humor (si és que els seus no pensen que tot plegat ja és massa cinisme).

Ara bé, que vol dir moro –això ho deia sistemàticament un professor meu de quan jo feia el batxillerat de lletres, que se’n deia llavors, i em sembla una expressió simpàtica que no crec que hàgim de perdre perquè no pretén pas ser ofensiva–, dit això, el problema és que aquests, com els altres, com els de més enllà, diuen i no fan. Parlo ara d’aquests només com a exemple, perquè com bé sabeu el problema és general. O sigui, a l’hora de la veritat, quan cal tractar i decidir a l’ajuntament de torn assumptes que tenen a veure amb el seu programa electoral i amb la seva filosofia de la vida, amb el que la gent ha votat –per exemple, tot el que fa referència a la vergonya de les construccions, també municipals, que s’enfilen sense parar pel parc de Collserola i pels altres turons de la ciutat, en el cas de Barcelona–, el que fan aquests «ecologistes per sistema» és mirar cap a una altra banda, que vol dir mirar de conservar, al preu que sigui, la cadira on seuen i el cotxe oficial, cosa que vol dir mantenir al preu que sigui el bon rotllo amb els constructors i els especuladors. I els que els han votat s’han d’aguantar, perquè no hi ha mecanismes institucionals establerts per fer complir els programes. Sempre passa per davant la praxi: «Penseu que si no governem nosaltres, governaran uns altres encara més dolents!» Ui, què ha dit! I amb aquesta amenaça, els simpatitzants van empassant-se els gripaus de la praxi l’un darrere l’altre.

És per això que a més de les candidatures famoses i de les no famoses, a les properes eleccions i en uns quants ajuntaments n’hi haurà –continuarà havent-hi– una altra, la nostra, Escons Insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, composta d’una gent que no vol manar, que no vol treure el cap, que no vol protagonismes personals, que només vol que els partits es posin d’acord en una sèrie de punts que són un clam popular, uns punts bàsics del sistema que els partits que manen fins i tot esmenten de vegades en les campanyes i en els programes, però a l’hora de la veritat en el que es posen tots d’acord de seguida, siguin de dretes, d’esquerres, pallassos o marcians, és en la manera de conservar els sous de tots plegats.

I doncs, mentre no ho facin, mentre els partits vagin a la seva, mentre no es reformi el sistema ni el facin més obert i controlable per la ciutadania, mentre la democràcia continuï segrestada pels aparells dels partits que ens donen peixet un dia cada quatre anys i la resta dels 1.460 dies ens hem de fotre, aquests altres que lluiten de veritat contra les disfuncions del sistema –sense ser, almenys la majoria, necessàriament antisistema, sinó simplement demòcrates desencisats–, continuaran presentant-se a les eleccions. Fins que els que ara manen sentin la seva veu muda i decideixin que això no pot continuar així perquè ja no vota gairebé ningú i els que voten voten escons buits. Però tot això no començarà a passar fins que no tinguem almenys un escó, ja que un primer escó ens farà visibles. Quan tinguem un escó farem forat, perquè la gent es demanarà «qui són aquests, què volen?», i llegiran el Manifest, i llavors, si res no canvia, en les eleccions següents l’escó únic es podria multiplicar per vint.


Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents

Hi ha molta gent en aquest país que el dia 27 no anirà a votar. D’aquests, una bona part són gent que està fins al capdamunt dels partits i de la manera que tenen de repartir-se el poder –la seva quota de poder, ja se sap que hi ha una altra quota fosca que és la d’uns altres que encara manen més–, i llavors els sembla que si s’abstenen els faran pessigolles. I s’equivoquen.

En canvi, tenen una alternativa abstencionista –que requereix, això sí, l’esforç d’anar a votar– que és Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei-ADD).

N’hi ha que defensen que abstenir-se és un càstig per als polítics, que sempre es queixen de l’abstenció. I tenen raó, però... heu pensat el que implicaria que aquest mateix càstig, aquesta mateixa cara de pomes agres que foten els polítics quan parlen de l’abstenció, l’haguessin de fer cada dia de cada dia perquè al seu parlament, al seu ajuntament, hi ha un escó –o més– que correspon als ciutadans que s’abstenen? Aquesta és l’opció d’Ei-ADD.

D’altres s’abstenen simplement per mandra, i a aquests no sé què dir-los: que després no es queixin.

N’hi ha que no s’abstenen i voten en blanc pensant-se que el vot en blanc és un vot de càstig. I s’equivoquen, perquè el vot en blanc, en democràcia, es considera un vot complaent, un vot que està d’acord amb el que decideixi la majoria, i la prova és que aquest vot en blanc no té cap mena de transcendència, i tampoc no la tindria si obtingués la majoria absoluta: el sistema s’ha blindat perquè no hi hagi vots de càstig institucionals que siguin efectius. Són els mateixos partits polítics “de sempre” els que ens han venut la història que el vot en blanc és un vot de càstig: perquè els interessa que els emprenyats votin una cosa innòcua com és el vot en blanc.

Per a aquests que voten en blanc i en realitat voldrien fer un vot de protesta, hi ha Ei-ADD.

N’hi ha que tenen la idea que per protestar de manera activa el millor que es pot fer és un vot nul, i llavors s’espremem el cervell pensant quina frase brillant escriuran a la papereta, o quin dibuix hi faran, o quin regal tan divertit i original ficaran dins del sobre. I no s’adonen que allò no serveix per a res: ni tan sols ho veuen els polítics, perquè aquell marró se’l mengen els que estan a les meses electorals, que evidentment l’única cosa que volen és acabar al més aviat possible el recompte i anar a sopar i a dormir.

Hi ha gent, si fa no fa la meitat de la ciutadania, que ja tenen decidit qui votaran el dia 27, i ho faran més o menys convençuts –alguns potser tapant-se el nas perquè votaran els que consideren que són “els menys dolents”. Doncs a aquests, felicitats, per molts anys. Sí, de debò, felicitats, perquè no us vull convèncer de res.

El missatge d’Ei-ADD no va adreçat a la gent que ja sap què votarà. Ei-ADD no vol fer que la gent deixi de votar el que tenia previst votar. Ei-ADD només vol cridar l’atenció sobre una possibilitat de vot que molts no coneixen: mostrar amb escons buits el descontentament d’una part de la ciutadania. Fer un vot de protesta com ho és l’abstenció però que duri tota la legislatura, que sigui realment efectiu: escons buits.

I els calés de l’escó, a una ONG. I punt.

(Ja heu vist el vídeo d’Ei-ADD?)

Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD

A mi m’ha tocat a Sabadell. A Ei-ADD les coses es fan diferent que en altres llocs. Com que el nostre programa electoral és prou senzill i el compartim totes les candidatures, el que fem és posar damunt la taula tots els noms, barrejar-los com si fos un joc de cartes, bufar una mica i anar apuntant candidats de manera bastant aleatòria a les llistes que hem d’omplir... No, és broma, però una mica sí que és així com dic.

I aquí parlo o escric fent servir la primera persona del plural i la veritat és que jo no he intervingut per a res en tota aquesta feinada, que ara són altres els que porten el dia a dia. Jo ja vaig fer el meu paper i ara sóc un simple militant de base –si això vol dir alguna cosa en una idea com la nostra– que procura no molestar gaire als que treballen. I no, deia «si això vol dir alguna cosa en una idea com la nostra» i no, no vol dir res: no hi ha militants sinó tan sols alguns voluntaris que fan el que poden. Jo faig de voluntari comentarista, per dir-ho d’alguna manera, i a més una mica a les palpentes, perquè una altra de les peculiaritats d’aquest grup de gent superheterogeni és que no hem de fer gaires reunions periòdiques i ni tan sols trobades, perquè tot està dat i beneït: el Manifest i para de comptar. Bé, sí, n’hi ha un parell o tres que penquen i es barallen amb les juntes electorals, les de zona, les provincials, les locals, etc., i miren de fer-se un foradet en els mitjans de comunicació per als quals només hi ha un parell o tres de «candidats-candidats», o com a màxim quatre o cinc a les ciutats més grans.

Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries dels Saumell (1): He estat a Selmella

Hem sortit amb cotxe de Barcelona per l’autopista AP-7, direcció Tarragona, hem agafat la AP-2, direcció Lleida, fins a l’eixida 11, de Vila-rodona - Santes Creus, a uns 98 km de Barcelona. Tirem cap al Pont d’Armentera (Alt Camp), que és a uns 10-12 km de l’autopista –passem per davant de Santes Creus, que si no ho coneixeu paga la pena d’aturar-s’hi ni que sigui un moment per veure-ho de prop.

En sortir del poble del Pont, que ja és el cap del “nostre” terme municipal, enfoquem el morro cap a l’eixida que duu a Querol (carretera C-37 de Valls a Igualada) i de seguida hi ha un trencall a l’esquerra que duu cap a Selmella, encara amb carretera asfaltada –estreta però correcta. Comença aquesta carretera (la TV-2141) amb la numeració de “km 6” i va descomptant els quilòmetres en sentit invers. Hem fet camí fins al Mas de la Mel (ben assenyalat, al pk 3,5), on es veu que venen “muebles y objetos de ocasión”, i un km i mig després (al costat del pk 2, o sigui, a 4 km del Pont d’Armentera) hem arribat a Cal Figueres, a l’esquerra. Cal deixar la carretera allà –continua una mica més fins a Cal Batlle, una masia deshabitada que hi ha al pk 0, i allí mor. (Si continuéssim per la TV-2141, abans d'arribar a Cal Batlle trobaríem Cal Tous, al pk 1, que era el mas dels avantpassats del conegut arquitecte igualadí Enric Tous.)

A Cal Figueres hi ha un bar, que diu que ara arreglen per fer-hi un restaurant i unes habitacions per a turisme rural (tel. 696 278 687). Els de Cal Figueres són els propietaris actuals de Selmella i del castell del mateix nom, que diu que ara volen restaurar –“la Generalitat”, ens han explicat: vés a saber.

A la dreta de Cal Figueres arrenca la pista que duu a Selmella. Encara que en diversos moments vegeu un castell “just aquí dalt”, no cerqueu vies alternatives pels voltants ni intenteu camins més dreturers: no hi ha dreceres. Si s’hi va amb 4x4 o amb un cotxe alt i poc carregat, es pot tirar per la pista esmentada a poc a poc fins ben a prop del poble. Si s’hi va a peu, però, s’hi arriba en menys d’una hora. El camí és costerut a estones. Al cap d’uns 200-300 m des de Cal Figueres hi ha un trencall a la dreta, sense cap senyal, que sembla un camí que s’obre a una bona plana, però no és el camí correcte, cal continuar recte –cap a l’esquerra– per la pista gairebé sempre argilosa, rogenca. Al cap d’un km de pista, hi ha un altre trencall a l’esquerra, aquest ben assenyalat, que mena cap a Rupit, Cal Palatí i no sé què més. Cal continuar tot dret. La pista va fent marrada, una volta ben completa pel sud i per l’oest de la serra Morena (peny de Selmella, es diu aquella part de la serralada), en el sentit dels rellotges, uns 4 km.

Cap al km 3 hi ha un altre senyal que diu que seguint el camí s’arriba a Selmella i tirant enrere es torna al Pont, però just davant d’aquest senyal arrenca a la dreta de la pista, sense cap senyalització, un camí perpendicular i més costerut però caminador que hi mena més directament, i la visió del poble i del castell, anant-hi per aquest camí, és molt més completa. Seguint la pista, en canvi, s’arriba fins al darrere del castell, pel nord-oest, i no es veu prou bé el conjunt del llogarret, tot i que si es continua encara més per la pista, un cop vist el castell per darrere, fa una volta i torna a enllaçar amb el camí que hem dit abans que arrencava perpendicular: és a dir, que la pista i el camí, al final, s’uneixen de nou, de manera que si has arribat fins prop d’allà, vagis per on vagis, no et pots pas perdre. (També arriba a aquest punt d'unió, sota el poble, el camí antic de Selmella, ara molt desdibuixat, que puja dret des del Cal Tous que hem esmentat abans. Aquest camí antic que ve de Cal Tous i, per tant, de l'actual TV-2141, és molt més curt que l'altre –fa només un quilòmetre–, però és arriscat anar per aquí perquè és un camí costerut i, com deia, amb alguns trams gairebé desapareguts.)

Selmella fa prop d'un segle que va quedar abandonada.

No hi hem estat gaire estona, allí a dalt: el temps just de travessar el poble barallant-nos amb les bardisses, recórrer el que queda dels carrerons esgarrinxant-nos amb els esbarzers, mirar casa per casa o més aviat tanca per tanca –de cases se’n veuen una dotzena, potser una dotzena i mitja, atapeïdes, totes força enrunades, però encara n’hi ha amb restes de teulada, i s’hi conserva un arc preciós que devia ser la portalada d’una casa principal–, fer un cop d’ull al castell, força gros, allargassat, i a l’esglesiola del segle XI o XII, molt malmesa –les voltes del sostre són a punt de caure: fa basarda–, i, després de recordar els pares i els avis –tot i que ells no ho van conèixer ni segurament sabien que existia ni que provenien d’allí, sé que els hauria agradat que jo els expliqués aquest vespre l’aventura–, cap a casa falta gent.

Per tornar, hem anat des del Pont d’Armentera per la C-37 cap a Querol –carretera de boscos i de planúries cobertes de roselles o de fonoll, amb força revolts; s’hi ha d’anar sense córrer gaire, però no hi trobes trànsit i és un vial ben agradable–, i després fins a Igualada (a uns 35 km del Pont d’Armentera, sempre per la C-37), passant per Jorba i recorrent la via que devien fer, potser en diverses etapes generacionals, els nostres avantpassats segles enllà a la recerca de més prosperitat, i d’Igualada a Barcelona per la A-2. En total, des del Pont fins a Barcelona via Igualada, són uns 90 km, o sigui menys que per l’altra banda, i a més “de franc” –és una manera d’expressar-se: vull dir sense pagar peatges al senyor Fornesa.

Segons Joan Coromines (Onomasticon Cataloniae), per si algú no ho havia endevinat encara, el cognom Saumell prové d’allà, de Selmella. Fins i tot els Saumells de Madrid (amb s final), que vaig conèixer ara fa gairebé trenta anys (1979-80), i també la família del compositor cubà Manuel Saumell, probablement el músic més important del segle XIX de tot el Carib, l’avi i/o el pare del qual devia arribar a l’illa cap al final del segle XVIII.

Hi ha gent pels voltants, com ara els de Cal Figueres, els amos, que ho pronuncien com si fos paraula aguda, Selmellà. Les grafies i pronúncies que hi hem trobat i sentit són també molt variades: Selmella, Selmellà, Salmella i fins i tot Saumella i Saumellà. Són varietats que ja tenia enregistrades el mestre Coromines.

Just en arribar a casa, al vespre, he recordat ben bé per casualitat –m’ho deu haver bufat a cau d’orella un angelet– que just avui mon pare feia els anys –va néixer el 12 de maig del 1918. No ho recordava perquè a casa sempre hem celebrat més els sants que els aniversaris, i a més del del pare, que el vam enterrar fa gairebé nou anys, feia qui-sap-lo el temps que ni hi pensava.

Avui, sens dubte, ha estat un dia molt especial. Com que sóc més aviat secundari, un cop escrit això avui mateix per no oblidar-ho, ara vindran els dies d’assaborir-ho, repassant aquestes notes i potser afegint-hi detalls que ara, quan escric, no m’han vingut al cap. Avui he fet un viatge iniciàtic als meus ancestres.

He portat de Selmella com a record un parell de pinyes obertes i grosses, ben boniques, d’un pi centenari, o poc li’n falta, que hi ha per allà.

(Afegitó de l'agost de 2008. Teniu més informació i altres coses relacionades amb Selmella ací.)

Per què el vigilant del far?

Avís previ a diaris i també a emissores de ràdio i cadenes de TV, especialment les públiques: el meu far no és un far de pedra i totxo, és un far virtual. Cada poc temps em truqueu o m'escriviu per demanar si em podeu fer una entrevista sobre els fars, la vida dels faroners, etc. No és aquí. I dic «especialment les públiques» perquè de Catalunya Ràdio i de TVC truqueu aproximadament un cop l'any, ara d'un programa, ara de l'altre, i de vegades del mateix programa que l'any anterior. Les altres deuen tenir més ben endreçat l'arxiu perquè no recordo que cap emissora privada m'hagi trucat dues vegades.

Avui fa tres anys que vaig començar el bloc, que llavors no tenia nom ni jo tenia tampoc cap idea que allò tiraria endavant amb continuïtat. N’hi ha prou de llegir la primera nota que vaig escriure (10 maig 2004), o la sisena (17 juny 2004), per adonar-se de la inseguretat amb què m’havia ficat en aquesta història.

Però bé, per celebrar l’aniversari, potser és el moment de fer una mica d’explicació del perquè d’aquest nom, que ja us vaig dir que m’havia vingut al cap tot d’un plegat. Fins ara no ho he explicat, us remetia a un article on parlava d’altres vigilants de far i de la feina dels faroners –tema sobre el qual he escrit també després, i encara més tard s’ha publicat un altre llibre–, però no deia res sobre el nom que vaig triar per al meu bloc. Ara és el moment d’explicar-ho.

El nom, com deia, va venir-me al cap tot d’una quan el bloc ja feia temps que rutllava. De nit. Vaig perdre el son, esperant que fos l’endemà per mirar al Gúguel si ja l’havia agafat algú. Vaig estar de sort: el nom era meu... fins que un dia a algú li agradi tant que estigui disposat a registrar-lo en algun indret i llavors em digui que ja no el puc fer servir més... No sé si pot ser, això, suposo que sí, que si tens pasta i ganes d’emprenyar, ho pots fer. Bé, llavors ja pensaré alguna altra solució, o em canviaré el nom. Com que l’adreça que havia obert inicialment a Blogger no pensava canviar-la –tot i que sí que en vaig obrir llavors unes quantes més amb les combinacions més factibles de «vigilant» i «far», per fer més difícil que allò que deia abans em passés fins i tot al mateix Blogger–, si mai haig d’empescar-me un altre nom per al bloc, ja rumiaré una mica i m’encomanaré als follets de la nit. Mentrestant, anem fent.

Però l’actual agrada, sembla. Hi ha gent que m’ho ha dit: «Quin bon nom!» I jo: «No és mèrit meu, se’m va acudir sense voler.» Perquè és veritat. Aquella nit jo no rumiava cap nom per posar al bloc. Ni tan sols havia pensat que el bloc hagués de tenir cap nom. Simplement em va venir al magí tot plegat. I ja som aquí.

Penseu en un far solitari, en el paper que fa. Allà tot sol, es creu qui sap què. I el far encara fa feina. Però el vigilant què? Doncs, això, ser-hi, estar-s’hi...

Encara més: el vigilant és el mateix faroner (o sigui, el vigilant que vigila des del far) o bé és un vigilant com si diguéssim de l’FBI que vigila el far i el que fa el faroner per informar després els lectors? Si és així, qui és el vigilant? I qui és el faroner? I què té aquest far que hagi de comptar amb un faroner i un vigilant secret, que són dos sous? Més incògnites que jo encara no tinc clares.

El far. És un edifici plantat a terra ferma, però el seu món és el mar, la seva feina és sobretot ser un punt de referència per a la gent del mar... Però no sols per a la del mar, també per a la de la terra, per a les criatures suposadament racionals –els rumiantes, que diuen els castellans, no?– i irracionals que treballen o viuen ran del mar. Hi deu haver molts animalons i moltes plantes que d’alguna manera depenen dels fars i de les seves llums intermitents. No ho he estudiat, però n’estic segur: als animals i a les plantes els afecta molt la llum, els pot capgirar la vida.

Espero que la llum del meu far sigui beneficiosa, o almenys espero que no sigui perniciosa. Espero que les dones i els homes, els animals i les plantes, els racionals i irracionals que treballen o viuen a la mar o ran del mar a prop del meu far, no prenguin mal. Si més no, que la llum del far no els faci malbé la vista. Que la menystinguin, si volen, que no la facin servir. Però que no em demanin que l’apagui. Perquè encara que a la majoria de la gent racional i irracional de la mar i de ran del mar els pogués molestar la llum d’aquest far –cosa que no sé, només sé que n’hi ha que de tant en tant em diuen que ho deixi córrer, que perpetro contaminació lumínica... o més aviat que escampo foscúria–, han de pensar en l’altra gent racional que no es molesten i sobretot en la gent irracional, els meus preferits, animals i plantes i fins i tot minerals, que depenen de la llum del far. O que no en depenen, perquè no crec, de debò, que ningú, ni tan sols cap pedrota, depengui d’aquest pobre far, però que se’l miren amb certa estimació... potser amb compassió? Bé, no és que ningú digui tampoc que haig d’apagar el far, perquè no crec que hi hagi ningú tan curt per no adonar-se que n’hi ha prou amb no mirar per no veure, però a vegades em passa això, que tinc paranoies.

N’hi ha que es miren el far de tant en tant i que són amics i amigues, bons amics i bones amigues. Però la majoria dels que se’l miren, que també són amigues i amics –si volen ser-ho, o considerar-se’n–, no els conec personalment. N’hi ha que m’escriuen a vegades, suposo que entendrits de compassió –això em penso que ja ho he dit, avui em repeteixo molt, em passa quan estic tou– per la soledat del vigilant, i n’hi ha que no m’escriuen però que adrecen l’esguard cap al far cada dia, o almenys un cop cada tres o quatre dies. I els sento, sento aquests esguards. (I a més, deixant de banda la poesia, els compta Gúguel Analytics, de renom Guà.)

El món s’ha fet xicotet. L’ajudant del faroner, en Guà, diu que hi ha gent de més de 40 països que miren aquest far modest: tot Amèrica, tot Europa Occidental, el Sud-est asiàtic, Austràlia, Nova Zelanda... Qui són? Ni idea. Que s’hagin posat en contacte algun cop amb el faroner potser n’hi ha cent, màxim cent cinquanta –del total, eh?, no d’aquests països. La resta, qui-sap-lo. Com és lògic, ja sé que molts dels que miren el far des d’ultramar no són persones humanes, sinó robots a la caça d’adreces per fer llistes de víctimes dels seus espams. Però els robots són com les pedres, també deuen tenir la seva animeta mineral i ja em va bé que em visitin. Al darrere dels robots, sempre hi ha algú, el qui els ha creats.

I em costa molt escriure? Doncs, no gaire. Encara em passa sovint que em ve al cap una idea, una idea que em fa l’efecte que he tingut de sempre, i penso: això no ho has explicat!, i llavors m’enganyo pensant que és important que ho expliqui perquè forma part integral del meu sistema de pensament, perquè precisa en un punt bàsic tal qüestió de la qual ja vaig parlar però sense prou detall. I fins que no ho escric i no ho penjo al bloc, pateixo pensant que algú pot haver-me jutjat precipitadament per culpa meva, per no haver-li donat totes les dades per completar el puzle. I això, la veritat, em passa sovint: força notes d’aquest bloc han sorgit així, i encara ara em passa, tres anys després d’haver començat a escriure. Encara em passa que tinc coses al pap que he d’explicar, que són fruit d’aquesta compulsivitat irrefrenable.

I penso: què faria sense el bloc, sense els contes i relats que penjo de tant en tant en altres indrets, sense els retalls de premsa que arreplego per reproduir-los a InfoReflex.Cat perquè no es perdin per sempre més al ciberespai –o més ben dit, per no perdre’ls jo–? I responc: tot seria molt diferent, tot ha canviat.

I, per acabar, sobre què escric? Sobre qualsevol cosa que em vingui al cap. Tinc pocs tabús, tot i que procuro no barrejar aquí gaires coses de la meva vida familiar, perquè això no és un bloc familiar, sinó personal, estrictament intransferible en els seus continguts a cap altra persona de casa meva –i no diguem d’altres àmbits. Una altra regla és que quan escric sobre qüestions d’interès públic, normalment no repeteixo el que han dit altres –o si m’agrada especialment el que ha dit algú, potser ho reprodueixo entre cometes, i ja no cal que m’esforci per dir jo el mateix d’una altra manera–, perquè el que m’interessa més és tocar els temes que no toquen altres o tocar-los des d’una perspectiva diferent de la dels altres. I això no perquè m’ho proposi com a manifestació del meu esperit de contradicció, que també el tinc, sinó per economia, perquè si ja han dit altres el que jo penso, per què repetir-ho? O sigui, que de vegades hi ha buits en aquest bloc perquè hi ha dies que estic d’acord amb el corrent general de les coses que passen (!) –açò no sé si és veritat o és més aviat una raó teòrica que m’he empescat ara–, i llavors no em sento obligat a dir res, o no se m’acut res d’original per dir. O també pot ser –crec que és més això que l’altra raó– que aquells dies tingui molta feina i/o no me’n surti a acabar d’escriure res amb cara i ulls.

I de moment, això és tot. En qualsevol cas, ja sabeu que tot plegat són raons a posteriori. Ja coneixeu els motius pels quals no... escric.

(Sobre el meu col·lega italià Il Guardiano del Faro, vegeu això.)

Segon diari de campanya (I): precampanyes il·legals

(És el segon diari perquè ja en vam fer un a les eleccions anteriors. En realitat és el tercer, perquè n’hi va haver un de primer que va sortir en forma de llibre amb aquest mateix títol, Diari de campanya. Però al bloc és el segon. O sigui que «Segon diari de campanya».)

I doncs, tornem-hi que no ha estat res. Nosaltres –corporativament– no estem de campanya, perquè complirem escrupolosament la llei i no parlarem en l’espai públic –aquí sí: això és el meu bloc, el mantinc jo i el llegeixen els meus amics, i jo puc fer el que vulgui a casa meva– dels nostres candidats ni de les nostres propostes fins quinze dies abans de les eleccions municipals.

I ja que hi som, per a la majoria dels mitjans de comunicació i també per a algunes instàncies oficials, sembla que hi ha tres, quatre, cinc o màxim sis candidats a ser alcaldes, i la resta no compta. Potser abans de començar caldria posar el comptador a zero, no? Però no, això és una ingenuïtat, els partits que manen, els que ja «han arribat» allà on volien, estan molt interessats que no hi hagi altres partits, perquè ells ja s’entenen i un altre partit a l’ajuntament respectiu seria un lio, perquè caldria explicar els tripijocs a gent nova. Sobretot els molesten els nous si és un partit que un dia els pot donar un bon ensurt a tots, perquè és el partit de la gent descontenta… tot i que la majoria de la gent descontenta encara no ho sàpiguen i es pensin, els qui només n'han sentit a parlar d'esquitllada, que és «un partit més».

La primera idea que se m’acut és que no és gens fàcil fer un diari de campanya en unes eleccions municipals. Perquè... de què parles? De l’Hospitalet? De Badalona? De Santa Coloma? De Tarragona? De Sabadell? Del barri del Carmel de Barcelona? De Ciutat Vella? De... Pedralbes? En fi, potser nosaltres ho tenim més a l’abast, perquè la nostra campanya té un sol punt que serveix per a tot arreu: el Manifest d’Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents. Un manifest ja clàssic, tradicional, aprovat en assemblea. I no cal tocar-lo, crec: servirà, si la cosa continua, per a molt temps. I si algú de nosaltres surt elegit, el Manifest serà conegut, perquè és l’únic punt del qual parlarem si som escollits, hi hagi les urgències que hi hagi allà on sigui. De fet, només llegirem el Manifest i prou. Per a les urgències ja hi ha altra gent.

He fet un poema absurd, perquè m’han dit que de vegades és una cosa que queda bé com a obertura d’un diari, en encetar la primera plana:

Tot són problemes mediàtics,
institucionals i burocràtics,
per a les candidatures petites!
Tot està blindat, maleïdes

autoritats!

(Primer diari de campanya)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)

Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar

(No sabia si posar això sota el títol de «qüestions de llengua», que segurament li escauria més perquè de fet és una qüestió de llengua, però com que feia temps que no afegia res a la sèrie del metro, doncs, mira, ho he situat aquí.)

De tant en tant –sovint, ja ho hem dit– al metro de Barcelona hi ha incidències. I llavors s’interromp el servei i al cap d’uns minuts se sent un senyor o una senyora pels altaveus que llegeix un missatge escrit, el que el protocol els mana per a cada cas. Normalment diuen que s’ha produït una incidència a l’estació de Tal, que això fa que el servei s’hagi interromput o funcioni al ralentí i afegeixen una cosa com: «Estem treballant per solventar aquesta incidència.» I finalment expliquen amablement quant és que pensen que trigaran a reprendre el servei: cinc minuts, deu, mitja hora...

Com que aquest país és com és, tot seguit repeteixen el missatge en castellà, per evitar que cap castellanoparlant monolingüe no es plantegi mai que pot ser interessant aprendre català ni caigui en la temptació de fer aquesta cosa tan inútil. Però, oh sorpresa, la frase que abans hem posat entre cometes la diuen així: «Estamos trabajando para solucionar esta incidencia.»

(Ehem. Per si algú no hi cau, «solventar» és paraula castellana, no catalana; en català es diu, justament, «solucionar», «arreglar», «arranjar» o «resoldre», mira que hi ha possibilitats.)

Boníssim, tu. Us imagineu quin tip de riure de tothom, si fos a l’inrevés? Que diguessin, per exemple: «No se aturen en el pasillo.» I tot seguit: «No es parin al passadís.» O sigui, en castellà amb una espardenyada i en català, en comptes de dir-ho amb la catalanada que ací ja no ho seria –és en català on toca dir «aturar»–, llavors defugir el verb més apropiat i dir la mateixa cosa amb una expressió, diguem-ne, més neutra. Que complicat que és això del bifidisme. Això sí, una frase com «No se aturen en el pasillo» duraria un dia, perquè tothom es posaria les mans al cap, hi hauria riotes arreu de l’Estat i els espanyols s’exclamarien pel «fin del castellano en Cataluña». En català, però, diuen cada dia «solventar» en un espai públic, i no passa res, tu, re de re, com si sentíssim ploure. I encara n'hi ha que tenen complexos pel fet que a l'ensenyament hi hagi una presumpta –presumpta, sí– immersió en català.

En fi, com que una altra vegada que em vaig queixar d’una cosa d’aquestes em van fer cas, aviam si ara hi ha sort i el responsable de l’ASBI (Àrea de Seguiment de Blocs d’Internet) de TMB s’hi fixa i hi posen remei.

(Afegitó del mes de març del 2008: he sentit una altra vegada l’avís –feia temps que no el sentia, perquè des del setembre passat vaig poc amb metro– i ja diuen «solucionar» també en català.)

Fenomen mediàtic

Fenomen mediàtic curiós. Avui tots els diaris espanyols seriosos –almenys els que es venen a Barcelona, o sigui, La Vanguardia, El Periódico, El País– obren (*) amb una portada dedicada a una folklòrica a la qual es veu que Hisenda ha enxampat en una cosa lletja. En canvi, els diaris populars –els gratuïts 20 Minutos, Metro, ADN, Qué– no tenen aquesta notícia a la portada.

Constato: 1) Hi ha circuits diferents, reservats, per a segons quines notícies que es consideren delicades. És el que se’n diu «informació privilegiada», a la qual no té accés tothom. Els diaris gratuïts deuen estar ben contents. 2) Els diaris seriosos no tenen inconvenient a fer portades cridaneres si amb això poden treure avantatges respecte als gratuïts, ni que sigui un dia (avui als quioscos la gent s'emportava la premsa de pagament com si fossin caramels).

(*) Afegitó del dia 4: Ja que hi som, en el cas del verb «obrir» tenim una qüestió de llengua. No és sols del món de la premsa, sinó que també es fa servir en la TV i la ràdio: «el telenotícies ha tornat a obrir amb una notícia de Madrid», «avui aquest informatiu dels oients obre amb la notícia del triomf de Pere Berenguera en el campionat europeu de llançament d'albergínies». És un ús d’«obrir» intransitiu (sense complement directe), em sembla que exclusiu del gremi periodístic (tot i que la gent cada cop més se’l va fent seu) i amb un significat diferent del que té en la frase que podria penjar un botiguer a la persiana del colmado: «Demà obrim a les 8». És un significat que no surt (encara) als diccionaris, i que es podria definir més o menys així: «presentar a la portada, mostrar a la capçalera».


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)

Gràcies, Montilla (i 2)

He rebut més de vint comentaris sobre aquest article. Aclariments telegràfics enmig d’aquest mig pont –jo sóc al despatx, però–: si algú hi ha vist una lloança a José Montilla, s’equivoca, potser perquè no m’he explicat prou bé; si algú es pensa que això és una justificació del tripartit, comet una errada greu, tal vegada per culpa meva; però si algú pensa que m’he begut l’enteniment en dir que m’estimo més Montilla que Mas, segurament no s’equivoca pel que fa a l’enteniment meu, però si us plau, que torni a llegir l’article amb atenció.

El nucli d’aquest article és constatar el final d’una ingenuïtat, que potser no és exactament la meva ingenuïtat, perquè jo ja fa temps que vaig deixar de creure en aquesta casta partitocràtica que ens domina, sinó el desencís “definitiu” sobre la via autonomista que he pogut constatar al meu voltant, en molta gent. Dir que prefereixo que mani a Catalunya el qui ha sigut instrument per treure la bena de molts ulls i no qui sé que mirarà de tornar-nos-la a posar, no té res a veure amb sobiranies ni amb nacionalismes i ni tan sols amb Catalunya: és una reflexió purament antropològica. Tothom o gairebé tothom, si és prou madur i no vol viure aïllat del món que l’envolta, s’estima més saber la veritat que estar permanentment en l’error. Conèixer la veritat del món que ens envolta és l’únic camí que ens pot apropar, tal vegada, a mirar de canviar-lo. La narcosi només és acceptable quan els patiments són insofribles i hom ja només pensa a oblidar-se de tot.

Gràcies, Montilla

Gràcies, president Montilla, perquè ens has obert els ulls. El president Pujol ens va tenir entabanats, hipnotitzats, encantats, obnubilats, durant anys, fent-nos creure que érem alguna cosa més que el que som. I no, érem dins una il·lusió, en una bombolla, atrapats per una farfolla, envescats al voltant d’una bola. No era veritat que fóssim res més que el que som ara, una comarca fosca d’Espanya, i tu, president Montilla, ens ho has fet veure amb una claredat com si fos de dia –encara que sigui de nit, encara que continuem, i ja fa segles, envoltats d’ombra i de tenebres. Ha quedat clar que des del mateix moment que et vas presentar a les eleccions, qui et va designar era un senyor de Madrid, el president del Govern espanyol. Una mica com amb Tarradellas, que el president espanyol de l’època, exministre de l’anterior Movimiento, se’l va trobar disposat a col·laborar en la maniobra i és així que va néixer tot plegat. Aquest Estat el va dissenyar, muntar, collar, recollar, lligar i relligar i blindar Franco, i no l’ha tocat ningú. Només hi han fet retocs.

El president Maragall ja ens havia donat pistes de com podien anar les coses amb els nous governants enfilats a Sant Jaume –amb el senyor Zapatero al balcó–, com quan va despatxar el seu conseller en cap a petició del mateix senyor de Madrid, poques hores després d’haver dit que no hi havia motiu suficient per fer-lo plegar. Però tot això són coses dels partits, podríem pensar, és fins a cert punt lògic que si el president de la Generalitat és d’un partit d’obediència espanyola, com és el PSOE, cregui els qui manen en aquest partit. Això és la democràcia: aquí, mana qui té més escons al Parlament el dia de la investidura. I no em queixo: és així.

Però tot plegat no em ve d’aquí, jo vaig més enllà, president Montilla, t’he de donar les gràcies perquè tu ens has fet veure amb claredat que tot això de la Generalitat, l’autonomia, l’Estatut, tot és una immensa martingala, una obrepció, una butllofa, una nyepa. Ens has fet veure la realitat: som una província d’Espanya, i no precisament de les més ben considerades ni tractades, des de cap punt de vista. Montilla ens ha ensenyat amb molta claredat que Catalunya, jurídicament, legalment, no és res. És una quadriputació i para de comptar. L’actual Generalitat no és la Generalitat de Catalunya, que és una denominació històrica traïda des de fa gairebé trenta anys amb aquesta usurpació del nom per la realitat de fira que hi ha avui. Perquè el que tenim és una província, un compartiment, una caseta del gos, unes golfes amb una mica de maquillatge fet de parleria i de cerimònia, i encara gràcies.

Sí, m’estimo més Montilla que Mas. Amb Mas tornaríem al narcòtic, a la hipnosi, als jocs de mans d’un nou Pujol, cada dia de cada dia i cada cap de setmana fent veure que és president d’alguna cosa més que un pati de veïns. Com ens va enganyar. Tant per tant, m’estimo més la veritat, encara que sigui dura. No hi ha pitjor cosa que uns pares que sobreprotegeixen tant la criatura que quan s’adonen ja els ha fet els quaranta anys i encara pensa en ninos i pepes.

Si continuo pensant que sobreviurem? Sí, continuo pensant el mateix. Sobreviurem malgrat les estructures polítiques que ens han imposat, malgrat els cappares que fan veure que manen en aquesta mena de regidoria multiprovincial, perquè som forts. Som capaços de tirar endavant, som un poble resistent. Ho duem a la sang. I en això de la sang no hi ha cap racisme. Molts dels nostres millors homes i de les dones més valentes del nostre país no són d’aquí, o els seus pares i mares no van néixer aquí. La nostra sang és una sang sense RH.

En aquest article no hi ha cap ni una gota d’ironia ni de sarcasme. Pujol ens va enganyar fent-nos creure qui sap què, amb el seu posat de reietó i les ínfules de governant viatjat i poliglot. President de què? President de nyigui-nyogui, de joguina, de mantega, de paper de fumar… de per broma, això era el senyor Pujol, el senyor Maragall, això és el senyor Montilla. Però és amb Pujol que hem d’estar emprenyats, per haver-nos enganyat, per haver-nos tractat com criatures que és millor que no coneguin la veritat, que no ens faci mal. Montilla és sincer. Montilla no està per orgues.

Visca, doncs, el nostre governador Montilla, que ens ha fet de poli dur, de pare seriós i responsable un cop arribats l’adolescència (al cap de vint-i-set anys, però és que ara les adolescències s’allarguen, ho diu tothom). Visca Montilla, que ens ha fet descobrir, finalment, que el nostre niu que semblava calentó i més o menys arregladet per fora, és un niu sense arbre que l’aixoplugui. Per això se’ns pixaven al damunt i havíem de dir que plovia, però a vegades ens demanàvem: com és que plou?, i el sostre? Gràcies a vostè, Montilla, coneixem el que som. Sabem que no tenim casa, ni tan sols un arbret de plàstic. Som una branca que fa veure que és autònoma, ha, ha. Gràcies.

Vegeu: Gràcies, Montilla (i 2)

Llibres de Sant Jordi

Tots barrejats, vet ací els llibres que he regalat o m’han regalat en aquest Sant Jordi. Fem un joc, si algú en té ganes: si algú encerta els que he regalat jo i els que m’han regalat a mi, n’hi regalo un dels de la llista, el que triï, fins i tot el de Boswell, que em consta que val una pasta gansa. Seré honrat.

- Life of Samuel Johnson, LL.D., de James Boswell
- Michael Kohlhaas, de Heinrich Von Kleist
- They Came Like Swallows, de William Keepers Maxwell Jr.
- Le Grand Meaulnes, d’Alain-Fournier (Henri Alban Fournier)
- Of Love and Hunger, de Julian Maclaren-Ross
- Àcid sulfúric, d’Amélie Nothomb
- The Adventures of Wesley Jackson, de William Saroyan
- El preu de ser catalans, de Patrícia Gabancho
- The Prime of Miss Jean Brodie, de Muriel Spark
- All the King’s Men, de Robert Penn Warren
- Catalunya sota Espanya, d'Alfons López Tena

Ja us vaig explicar –una pista– que d’obres de ficció només llegeixo “clàssics” –mínim deu anys, però si són més i continua reeditant-se encara millor, més garanties de qualitat–, i la majoria dels meus amics ho saben. És clar que a l’hora de regalar també procuro regalar clàssics...


(Afegitó del dia 5 de maig: L'hooooora! S'ha acabat el temps de les apostes i no ho ha encertat ningú. No era fàcil, ho reconec. Ara he senyalat en negreta els llibres que vaig regalar jo; la resta, doncs, són els que em van regalar. Tinc molt bons amics. Ja n'he llegit tres i en un parell de setmanes em penso que els hauré llegit tots tret del de Boswell i el de Warren, que me'ls guardo per a l'estiu. Si algú vol una opinió personal sobre algun d'aquests llibres en concret, que me la demani en privat, perquè em penso que aquí no en faré cap ressenya: els que valen la pena de debò ja han tingut centenars de crítiques prou bones a les quals la meva no afegiria res.)

Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire

Una de les coses amb què se'ns coneix al món, als catalans, és que som pencaires. Per això em sembla força adequat que la gran festa d'ahir, amb milers de milions de persones (o més) –com diria Iu Forn– traginant llibres i roses amunt i avall pels carrers de tot el país, sigui un dia feiner a Catalunya.

Cada any hi ha qui posa això en qüestió, i fa una campanya per aconseguir que es declari festiva la diada de Sant Jordi. No hi estic d'acord. Segur que hi ha molta gent que ho aprovaria, perquè a ningú no li fa nosa un dia més de festa –o també es podria canviar pel dilluns de la segona Pasqua, ara que ens el canvien de dia per motius polítics*, o altres opcions, i ja veieu que no hi estic tancat del tot–, però perdríem de cara enfora un tret distintiu, diferencial. La gran festa que aplega tots els catalans és un dia de feina. I si és dilluns, com ahir, encara més. Quin tip de pencar...

I el neguit de trobar un forat a mig matí o al migdia, per escapar-se a cercar un llibre que saps que l'han de tenir a La Central i enlloc més –la Ramoneda no falla–, o allò de quedar al carrer amb els de casa al vespre, al capdamunt de la rambla, tots ben cansats i alhora satisfets, cadascú amb les seves històries laborals curioses del dia, i perdre's entre la multitud, mirant molt, i admirant-nos més, i deixant que l'ambient se'ns endugui? I l'estranyesa que causa tot plegat als estrangers que ens visiten? Creieu que tot plegat és possible si fem festa? Voleu que sigui un dia més de platja i futbol? Voleu que ens deixem perdre tot aquest encís tan peculiar?

*(Pot semblar impossible però és veritat: enguany els senyors polítics han decidit que la festa tradicional del dilluns de la segona Pasqua, una festa que ens diferencia dels espanyols però ens agermana amb nord-americans, alemanys i em penso que també anglesos, i potser altres pobles..., no és quan toca, o sigui, l'endemà de la segona Pasqua, i per tant el dilluns 28 de maig, tal com la fan tots aquests altres països, sinó quan els va bé als senyors polítics de la cosa nostra d'aquí, que en aquest cas serà el dilluns 4 de juny, l'endemà d'un diumenge qualsevol. I si no ens agrada diuen que ens hi posem fulles.)

Fets diferencials (13): Un poble indòmit

El que vaig escriure ahir m’ha fet pensar després, rumiant-hi, que el fet que el català sobrevisqui, amb la història que ha tingut al darrere de persecucions i d’opressió política, social, cultural, de foment institucional i sistemàtic de l’autoodi, és una mena de miracle col·lectiu. I aquest miracle em fa ser conscient alhora que haig d’estar molt orgullós del meu país i de la meva gent, si ho puc dir així, sense penjar-me medalles que no són meves. Orgullós amb un tipus de satisfacció diferent de la prepotència vencedora i superbiosa que senten els membres d’estats, països i nacions imperialistes i triomfants, que segurament deuen estar molt cofois del que han aconseguit els seus connacionals amb sang i foc, presons i desterros, multes i penes. Jo estic orgullós del que ha fet el meu poble: simplement, ha resistit. No crec que hi hagi cap altre poble a la terra –jo no en conec cap– que pugui dir el mateix que pot dir el poble català: malgrat tot, després de segles de repressió, hem resistit!

Continuarem resistint? Aquesta és la pregunta. Contesto de seguida: sí, això ho duem a la sang. M’agradaria que les generacions vinents, (el/le)s nostres fill(e)s i (el/le)s nostres nét(e)s, tinguessin un altre paper a fer en aquesta història, per exemple el de gestionar la normalitat d’un país independent i fer-lo pròsper i acollidor i solidari i més coses, però si no, si encara estem condemnats a ser escla(u/ve)s durant molt més temps, deixeu-me clamar ara a les generacions que ens succeeixin: coratge, catalan(e)s, estigueu orgullos(o/e)s de vosaltres i de l(e)s vostres (p/m)ares, perquè continuem resistint!

Fets diferencials (12): Obrir els ulls

«A vegades ha de venir algú de fora per fer-te veure el més obvi: que el llistat de víctimes de la persecució del castellà a Catalunya és inacabable. Fixeu-vos, si no, en el pobre Pepe Rubianes. Pel sol fet d'actuar en castellà, ha tingut el teatre buit cada nit durant 10 anys. També ha patit el boicot de la televisió pública catalana, que mai no l'ha convidat a cap dels seus programes. Més sort, si ho podem dir així, han tingut els Estopa: TV3 els ha entrevistat en tres ocasions, però sempre amb traducció simultània a la variant garrotxina del català.

»Per Sant Jordi, escriptors en castellà com Antonio Gala o Lucía Etxebarria ja saben que tenen l'entrada prohibida a Catalunya i que les seves piles de llibres acaben sempre escampades per terra. Més o menys el que li passa a La Vanguardia, que ja és l'únic diari en castellà que queda als quioscos. La històrica capçalera resisteix heroicament gràcies al voluntarisme de la gent que hi treballa i a les aportacions desinteressades de ciutadans que no volen que el castellà mori a Catalunya. Amb tot, els seus exemplars, cada dos per tres, apareixen cremats.

»Al Barça, els pocs jugadors que encara gosen utilitzar el castellà amb la premsa són automàticament apartats de l'equip i destinats al gimnàs –cas de Ronaldinho–, on el seu company Oleguer, amb el suport de la junta directiva, els sotmet a un programa de xoc per inocular-los el virus de l'independentisme. I al cinema, els ciutadans (de segona) que, rebuscant a la cartellera, opten per anar a veure una pel·lícula en castellà ja saben que tindran les pitjors sales i els pitjors horaris, i a l'entrada seran insultats i vexats per la mateixa colla de radicals que apedreguen Joan Manuel Serrat o Manolo García per cantar en castellà.

»I sí, és veritat que a Catalunya se celebra la Feria de Abril, però encara és més cert que no ha rebut mai ni un sol euro de subvenció de les institucions. I sí, a un andalús d'origen com Justo Molinero se li han concedit llicències de ràdio, però amb la condició que al festival de Can Zam només s'hi pot escoltar música en català d'exmembres d'Els Setze Jutges.

»I sense anar més lluny, Catalunya deu ser l'únic país del món on el president del govern no és la persona més preparada, sinó qui va poder acreditar un RH autòcton més elevat, qui va mostrar més cognoms nostrats en el seu arbre genealògic i qui va superar amb millor nota l'examen de nivell C de català obligatori per a tots els candidats.» (Albert Om, Avui 17 abril 2007)

(Em sembla un bon resum de tot plegat, però alhora em fa por que passi una mica de temps i hi hagi algú que llegeixi això i ho entengui literalment. Per tant, i esguerrant de manera barroera i imperdonable l’elegant ironia amb què Albert Om havia plantejat el tema (per si un dia arriba a la pàgina de l’Avui o aquí mateix algun marcià... de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete i és capaç d'entendre el català i llegeix això –un munt d’utopies seguides, ja ho veieu– i pensa que el que diu Om és la realitat), aclarisc: Pepe Rubianes actua en castellà a Barcelona des de sempre, i el conviden sovint a anar a TV3 i té força èxit també entre molts nacionalistes, que darrerament l’han convertit en una mena de símbol; els d’Estopa, que canten en castellà, surten a TV3 gairebé cada dia (cada setmana més d’una vegada, això segur) i sense cap mena de traducció simultània (mai no es posen subtítols a TV3 ni traducció simultània a Catalunya Ràdio, quan parla algú en castellà), i el mateix quan canta Serrat o Manolo García o altres en castellà, mai no es planteja cap problema; Antonio Gala i l’Etxebarría, com la Carmen Posadas, l’Elvira Lindo, el Javier Marías i un llarguíssim etcètera d’escriptors castellans vénen per Sant Jordi –demà-passat els veurem al carrer: són centenars– a Catalunya, o molts altres cops al llarg de l’any, quan els peta, i s’omplen les butxaques de diners amb els milers de llibres en castellà que venen als catalans sense cap mena d’entrebanc; La Vanguardia és el diari que distribueix més exemplars a Catalunya, i al seu costat hi ha altres diaris castellans com El País, l’edició castellana d’El Periódico, El Mundo, Expansión, 5 Días, l’ABC i tants altres, al costat dels quals els exemplars dels diaris catalans fan més aviat pena; al Barça només parlen en català els jugadors catalans de soca-rel, és a dir, Oleguer de manera sistemàtica, i Xavi, Puyol, Valdés i algun altre quan els ve de gust –no pas els grans cracs com Ronaldinho, Deco o Messi, i ni tan sols Andrés Iniesta, criat aquí–, mentre que els altres tots parlen en castellà i n’hi ha algun, com Eto'o, que s’enfada i tot quan algú li parla en català; si vas al cinema, és molta casualitat que trobis una pel·lícula en català i en els pocs cines en què n’hi ha normalment al costat hi tenen una altra sala més gran on projecten la mateixa cinta en castellà, perquè no es queixin els castellans, ja que les queixes dels castellans són les úniques que fan tremolar molta gent; la Generalitat, la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i altres subvencionen cada any molt generosament la Feria de Abril que organitzen els andalusos de Catalunya, i allà només s’hi sent parlar castellà i cançons castellanes i balls andalusos; el president actual de Catalunya no té el nivell mínim de català que s’exigeix als funcionaris (és una manera de dir: s’exigeix, com a màxim, un paper que molts aconsegueixen d’estranquis, i amb això en tenen prou, no tenen gairebé mai l'obligació de fer servir el català per a res; doncs bé, el president de Catalunya ni tan sols ha hagut de fer l’esforç d’aconseguir el paperot dels dallonses). Aquests són els fets. Ara, si el marcià de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete vol parlar d’alguna altra cosa sobre aquesta temàtica o fer alguna valoració suplementària, endavant.)

(El fet diferencial d'aquesta reflexió és que caldria veure si hi ha cap país que pugui aguantar aquesta situació tan galdosa sense clamar al cel, sense anar a l'ONU a queixar-se cada dia, sense remoure el món explicant-li la nostra tragèdia: els catalans patim un genocidi cultural i nacional cada dia i al damunt –això és el més greu– ens acusen d'opressors a nosaltres.)

Per què no escric

No escric per fer-me conèixer, no escric perquè em pensi que ho faig molt bé, no escric perquè vulgui fer-me famós ni per triomfar, no escric per encetar diàlegs –ni aquí ni al Twitter–, no escric perquè em facin comentaris –i per això no hi tinc activada l’opció de fer-ne, tot i que hi ha gent que m’escriu, i jo ben content, m’agraden els comentaris que queden en la intimitat i miro de contestar-los tots, i de vegades fins i tot demano permís als remitents per reproduir-los–, no escric perquè em considerin més bé, no escric perquè vulgui que em llegeixi molta gent, no escric perquè parlin de mi, no escric per enriquir els altres ni per compartir sentiments, no escric per generositat, no escric per fatxenderia, no escric per humilitat, no escric per guanyar diners, no escric per passar a la història... no escric per res de tot això.

Escric, primer, perquè tot sovint em ve de gust fer-ho, segon perquè de vegades ho necessito per esbravar-me i tercer perquè em penso que convé –el fet d’esbravar-me d’aquesta manera– als que m’envolten. (Si no escrivís, potser esclataria. I si esclates, a més de fer-te mal tu, esquitxes.)

(Qüestió de llengua: si no vols explicar els motius pels quals escrius, sinó que vols refutar motius que la gent podria pensar que et fan escriure però que en realitat no són els que et fan escriure, no hi ha cap manera de titular-ho que no sigui equívoca. La gent que llegeixi aquest títol tendirà a pensar: «I ara, aquest ho deixa córrer o què?» És clar que podria haver-ho titulat «Per què escric?», però aleshores no seria tan divertit... ni respondria amb prou exactitud al contingut de l’article.)

(Actualitzat diverses vegades després de la data que consta a la capçalera de l'article.)

Les denominacions dels dies

Avui era el dia de l’any, en la tradició cristiana, almenys la d’aquest país, que es deia que tenia més denominacions, entre les oficials i les populars:

– Diumenge segon després de Pasqua.
– Pasqüetes.
– Diumenge de la divina misericòrdia (perquè en les pregàries del dia s'apel·lava especialment a la misericòrdia de Déu).
– Diumenge in albis (perquè era el dia que els que s'havien batejat per Pasqua ja es podien llevar les vestidures blanques [alba] que havien dut des d'aleshores).
– Octava o vuitada de Pasqua.
– Dia de sant Tomàs (que diu que va creure en la resurrecció no des del primer dia, sinó vuit dies després).
– Dia dels incrèduls (per sant Tomàs, és clar).
– Diumenge de Quasimodo (perquè l'oració inicial de la missa del dia es veu que començava així: "Quasi modo geniti infantes sine dolo lac concupiscite...": "Deliu-vos de la llet de debò com els nadons..." [una frase prou misteriosa i alhora suggeridora]).

Més:
– Diumenge de comunió general (perquè era preceptiu, segons la normativa de l'època, "combregar per Pasqua", i sobretot als pobles se solia triar majoritàriament aquest dia per complir el precepte anual).

Aquestes són les que he pogut arreplegar mirant en diversos llocs (no pas a internet, per cert, on només hi he trobat les cinc primeres). A mi em sap greu que es perdin aquestes coses, perquè crec que formen part de la nostra història. Sé que alguns deveu pensar que això forma part d’una etapa d’obscurantisme feliçment superada, però jo no la supero, no en sóc capaç. Em sap greu que s’oblidi, ja ho dic, com si perdés part del patrimoni.*

Bé, ho he deixat escrit ací i havent-ho fet ara em fa l'efecte que ja no es perdrà. Si més no, si algú ho cerca a internet ho podrà trobar. I no descarto que encara hi hagi més denominacions populars de la diada i que algú en vulgui afegir alguna més (per exemple, no he mirat el Costumari d'Amades), i llavors les aniré penjant aquí a dalt sota les huit de la llista inicial.

Un dia com avui del 1950 –i ara em refereixo al 15 d'abril, no al diumenge: aquell any el 15 d'abril va ser la vigília d'avui, o sia l'anomenat dissabte in albis, que també se'n deia– els meus pares es van casar en una capelleta dedicada al Sant Crist al carrer Sant Josep d'Igualada –pertot arreu hi havia sants, llavors. La mare sempre explicava que quan el mossèn va demanar a la concurrència –ben reduïda, la capella era minúscula– si algú tenia cap inconvenient que se celebrés l'enllaç, el seu pare, o sigui el meu avi matern, situat a la primera fila, es va girar cap al públic de manera molt ostensible, com dient: "No fotem, eh?" L'avi n'estava molt, del meu pare.

*Afegitó de l'abril 2010. Una de les persones que em va dir més denominacions d'aquestes del segon diumenge de Pasqua va ser el pare Manuel Casanoves, claretià, missioner i fundador d'Amnistia Internacional a Catalunya l'any 1978. Ha traspassat aquest mes d'abril. Un bon cel.

Qüestions de llengua (XIII): «Fer perduda»

«Et pico a les quatre, eh? Et faré perduda.» (Dilluns 5 març 2007, al c/ Bertran de Sant Gervasi, Barcelona, a 2/4 de tres de la tarda, un noi a una noia.)

M’encanta sentir aquesta mena d’invents lingüístics, la majoria expressats per persones joves. És un català fresc. El català és una llengua viva que evoluciona. És veritat que tenim pendent un vocabulari més nostrat de terminologia i locucions vulgars, col·loquials, argòtiques, perquè en aquest punt depenem massa del castellà i de l’anglès, que són més ràpids, no tenen tants complexos... i sobretot tenen molt més poder a l’hora d’imposar-se per tota mena de vies de transmissió. En anglès també han inventat un verb, to miss call, per dir això mateix: fer perduda (i una trucada perduda és una missed call).

Aquesta dependència, per cert, m’escandalitza només fins a cert punt, o sigui no m’escandalitza gaire perquè és un fet històric o pragmàtic suposo que inevitable, i alhora no crec que sigui pecat perquè no produeix gaire plaer, ni tan sols momentani, als qui almenys una mica ens hi deixem portar: simplement ho fem perquè tenim una necessitat expressiva que no hem sabut vehicular d’una altra manera. I mireu els italians, que tampoc no tenen complexos: cada cop accepten amb més naturalitat els estrangerismes... Això no vol dir que no hàgim de fer passar per l’adreçador el munt de castellanismes que ens arriben contínuament, eh?, que si no estiguéssim a l’aguait aviat no parlaríem altra cosa. Però a vegades són bons... O sigui, que no sempre són condemnables només pel fet de venir del país veí. Cal estudiar cada cas i mirar si no hi ha cap manera de dir-ho en la nostra llengua amb la mateixa expressivitat. I llavors, però només llavors, beneir o condemnar.

Perquè alhora veus que de tant en tant se senten coses diferents, o a tu mateix et ve al cap una nova possibilitat, i mires d’introduir-la en el cercle d’amics i coneguts. Per exemple, aquesta que he reproduït ací dalt, que jo crec que és una construcció ben genuïna. A veure si anem avançant. I recordo que tinc pendent de fer-vos una llista de paraules i locucions argòtiques nostrades, que he anat arreplegant els darrers anys.

I la cosa ve de lluny, segons veig ara a Rodamots:

"Desconnectat com estic dels codis de llenguatge actuals, tardo uns segons a fer-me capaç del significat real de la frase. Una frase que en els meus temps, i sobretot en temps dels meus pares, hauria presentat un sentit com a mínim equívoc. Si una senyoreta li hagués demanat a un interlocutor masculí «fes-me una perduda», la seva súplica hauria estat interpretada d'immediat com un desig deshonest. Recordin el cuplet: «em diuen perduda perquè sé estimar...». El diccionari encara equipara la veu 'perdut/perduda' amb 'perdulari/perdulària', i defineix el subjecte passiu d'aquest adjectiu com a «persona que ha arribat molt avall en la degradació moral»."

Vidal Vidal, «En diuen perduda» (Presència, 23 de gener del 2004)

Qüestions de llengua (XII): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans

Les bases del problema: normalment, els noms de lloc (topònims) i de persona (antropònims) no se solen traduir quan es parla en altres llengües. És a dir, tothom sap que Joan és John, Juan, Jean, Giovanni, João, etc. en les llengües veïnes, però si parlem d’una persona concreta, del senyor Joan Petit, encara que se’n vagi uns dies a París, el senyor Petit no canviarà el seu Joan de tota la vida per un Jean per quedar més bé. I si els amics que ha fet a París l’escriuen un dia (en francès), li diran, normalment, Joan. Ara, hi ha noms de personatges i indrets històrics que, en comptes de seguir el criteri general de no traduir-se, han adquirit amb els anys –per relacions bilaterals, per tradició literària o per altres motius– el dret de ser traduïts a la llengua en la qual es parla. I així, tenim que al costat dels intraduïbles William Shakespeare, Miguel de Cervantes, Buenos Aires o San Francisco (ciutat de Califòrnia), hi ha també aquesta mateixa Califòrnia que acabem d’esmentar (amb accent obert a la o si es parla en català), Los Angeles (escrit així en tots els idiomes, a la castellana però sense accent a la a), Nova York (i no New York), Isabel II d’Anglaterra (en comptes d’Elisabeth), Londres (i no London), Còrdova (en lloc de Córdoba) o el Dant (i no Dante) italià.

Ara bé, el problema es planteja quan un català que es diu Joan Petit és a Nova York i, posem per cas, ha d’escriure en català a gent que l’entén en català però que viu a Nova York mateix. En Joan Petit dirà, en aquest cas, «Nova York» o «New York»? Doncs, és probable que, per deferència amb els novaiorquesos que l’han de llegir, digui, tot i escrivint en català, «New York». Com, en situacions paral•leles, dirà «Elisabeth II», «Córdoba» i «il (divino) Dante», si escriu (en català), trobant-se a Londres, a Còrdova o a Florència i adreçant-se a lectors d’aquests indrets. Són estratègies lingüístiques de complicitat que funcionen en tots els idiomes, encara que no estiguin escrites enlloc ni se’n puguin fer reglaments (gràcies a Déu).

És per això que els catalans demanem als diaris i mitjans de comunicació que es publiquen o que emeten en castellà a Catalunya que facin servir els antropònims o topònims propis catalans, i que escriguin «Catalunya», «Lleida» «Sant Boi de Llobregat» i «Joan Petit», i no, per molta tradició que tinguin en la seva llengua, «Cataluña», «Lérida», «San Baudilio del Llobregat» i «Juan Pequeño». No fer-ho d’aquesta manera implica poca sensibilitat. I, evidentment, una bona dosi de provincianisme, de tancament, de «no entendre res» que no estigui explicitat a la lletra de la llei.

És per aquesta mateixa raó que els mitjans de comunicació catalans més sensibles, com ara TV3, anomenen Vielha e Mijaran al municipi que en català es diu Viella, Es Bòrdes a les Bordes i Val d’Aran a la Vall d’Aran. Perquè l’occità (aranès) és també llengua oficial a Catalunya i d’aquesta manera la fem servir ni que sigui una mica, amb els topònims.

(Afegitó del dia 15: El diari La Vanguardia va encara una mica més enllà, ho explica avui mateix el seu responsable lingüístic, Magí Camps: «El Libro de redacción de La Vanguardia pretén definir l’estil propi del diari tenint en compte la seva idiosincràsia. Atès que el nostre rotatiu s’edita a la capital catalana, els redactors no podem ignorar la realitat lingüística en la qual vivim. [Per això, i malgrat que] la RAE fixa les grafies carné, cabaré, chalé i parqué, i només admet doble grafia en el cas de chalet [chalé i chalet] [...] a La Vanguardia preferim escriure aquestes paraules amb la te final del francès [i del català, no?]: carnet, cabaret, chalet i parquet, perquè, a mes de mantenir la grafia original, reflecteixen la pronúncia pròpia del castellà de Catalunya, Aragó i altres zones peninsulars.» (La Vanguardia, 15 abril 2007) Bé, jo ho hauria dit sense tants circumloquis i sense necessitat d’apel·lar a l’Aragó i a «altres zones peninsulars», que semblen més excuses no demanades per fer-se perdonar –sempre demanant perdó per ser catalans, o en aquest cas per viure a Catalunya!–, però la cosa és així: en un diari espanyol com La Vanguardia, se senten obligats a fer aquestes coses contra la seva pròpia gramàtica, en atenció a l’indret on surt publicat el diari.)

Som hipòcrites?

Vivim molt còmodament. Ahir ho pensava quan em ficava al llit, davall la meua funda nòrdica, tot aquest presumpte hivern només amb el farcit de 125. Havia sopat bé i havia llegit el diari just abans, com gairebé cada dia, mentre la sopa de peix i la truita de carabassó, preparades al dematí, s’escalfaven al microones. Tenim calefacció a casa, aigua corrent, nevera, llum, gas, un bon rebost. I em va venir al cap aquesta idea ahir perquè estos dies he vist potser vint o trenta colps al Canal Metro un reportatge xicotet d’Intermón sobre regions del planeta que no tenen aigua. Nosaltres tenim de tot. Quina vida més diferent, haver d’estar pendent cada dia de si tens aigua per beure, per rentar els fills, per cuinar.

A voltes, als que diem estes coses ens acusen d’incoherents. Menys queixar-se, ens diuen, que queixar-se és hipòcrita si tot seguit continues vivint com abans. I jo estic disposat a reconèixer que sóc covard, que no gosaria compartir la vida d’eixes persones tan pobres, però també crec que parlar-ne, ni que siga de tant en tant, no és hipòcrita, és una manera d’ajudar quan no en saps més. Jo allà al tercer món tampoc no faria gaire cosa, abans de morir-me en qüestió d’uns dies de malària o de qualsevol altra infermetat lletja.

En canvi, els que ens critiquen perquè parlem de la realitat del món i perquè, d’acord, no som coherents, eixa gent jo la qualificaria com a mínim de cínics. Perquè, escolteu, vosaltres què coi feu, a més de criticar? No seria més coherent amb la vostra manera de veure el món que callàreu? Jo almenys denuncie la situació, em resulta molesta eixa realitat i en parle, i no descarte que puga haver-hi algú que llegisca això i que decidisca fer alguna cosa, ni que siga simbòlica, que jo no em veig amb cor de fer. D’acord, jo sóc covard, però és que no sóc capaç de fer més, o no sé què més puc fer –a banda d’ajudar amb diners quan puc fer-ho, que a voltes ho he fet. Però no entenc la filosofia de la vida dels que no tan sols no critiquen les injustícies, sinó que es limiten a estar de braços plegats, a arronsar els muscles i a no deixar que ningú diga res: només respecten –i encara– els que ho deixen córrer tot i se’n van al tercer món. Però segur que a aquests també els criticaran si un dia tornen, potser cansats, potser sentint-se impotents. I els diran: «Home, açò de compartir la teua vida amb els pobres està bé, tenint com tens l’assegurança d’un passaport i d’una família i d’una mena d’excedència a Europa que et permeten recomençar de nou la teua vida anterior, envoltat de comoditats.»

Els que ens mirem les desgràcies del món des d’una talaia potser som uns desgraciats i uns inútils, encara que cridem molt, però els que es miren la nostra talaia des d’una talaia encara més alta, a més d’inútils, són uns esgarriacriaes, uns encamelladors, unes rèmores, uns aixafaguitarres, uns corcs desvagats. I no són coherents, perquè si ho fossin mirarien cap a una altra banda i no «s’ocuparien» dels que ens preocupem pel món... encara que no siguem capaços de fer res més.

Bé, havia de dir-ho. Bones festes, els que en feu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XI): Estratègies de supervivència

He sentit explicar a un iberoamericà que va estar molts mesos segrestat per uns delinqüents comuns que les primeres setmanes no volia saber res dels seus segrestadors, ni del menjar que li donaven, ni de les coses que li deien: només es volia morir, se sentia indigne i incapaç de viure perquè es trobava en aquella situació tan inhumana. Al cap d'unes setmanes, però, va pensar: «Si vull sobreviure, haig de canviar.» I va canviar: va menjar, va començar a fer gimnàstica, va començar a relacionar-se amb els segrestadors. Gràcies a aquest canvi va sobreviure. I fins i tot va tenir forces, un dia, per escapar-se.

L'anècdota aquesta del segrestat, que és un fet real però que és només una anècdota, té a veure amb la llengua? Jo crec que sí: en podem treure profit pensant en la llengua. El problema seria que intentéssim anar molt més enllà de l'anècdota i fer com aquests llibres dolentots d'autoestima o d'excel·lència (!?) empresarial que a partir d'una anècdota pretenen crear un món ideal amb uns esquemes amb els quals triomfaràs segur. No ho sé, als qui els llegeixen potser els funciona. A mi no. Però d'aquí a menystenir les anècdotes, hi ha una bona distància.

Hi ha maneres i maneres de resistir, els catalanoparlants, davant l’agressió constant que rebem de ponent i de l’interior mateix del nostre país. I de vegades, els més durs i més resistents no són els que ho semblen més. O, dit d’una altra manera, els que dialoguen més i cerquen vies d’entesa i de pacte per sobreviure no són necessàriament ni traïdors a la causa ni, per descomptat, menys catalans o menys lluitadors que els que es moren fent vagues de fam i de dignitat perquè no aconsegueixen ja avui el cent per cent del que volen. Hi torno: potser ho són, però no ho són necessàriament.