Tòpics desemmascarats (13): «Són feines de dones»

L’altre dia parlava de les «dones de fer feines». Avui faig una llista de tasques domèstiques que se suposa que hi tenen més facilitat les dones, coses que he trobat llegint la premsa o escoltant la gent –també dones!

Ja avanço que en principi em semblen tòpics, o sigui, mentida podrida, encara que responguin en bona part al que passa en la realitat. Eren aquestes:

- posar la rentadora
- planxar
- banyar les criatures i portar-les a dormir els dies de cada dia
- ajudar la prole a fer deures i altres tasques els dies de cada dia
- portar «els comptes» de les relacions sexuals quan pel motiu que sigui se n’han de fer comptes
- cuinar a casa els dies de cada dia
- estar pels detalls de la llar
- portar l’agenda de la casa: recordar aniversaris, compromisos no relacionats amb la feina d’ell, citacions mèdiques, reunions escolars, etc.

I encara, al marge de les tasques:

- controlar la sexualitat (ser fidel a la parella)

N’hi deu haver més, però aquestes són les que recordo haver vist o sentit.

Ja es veu que la majoria són especialitzacions interessades, normalment creades per homes poc inclinats a planxar, a educar criatures, a tenir una agenda de «coses de casa», a no ser promiscus...

Pel que fa a competències objectives, em sembla clar que escombrar, passar el tiràs, treure la pols, fregar, fer anar l’aspiradora i no diguem posar el rentaplats, ho podem fer igual. (Ehem, no em voldria posar d’exemple, però ara que hi som deixeu-me dir que poca gent em guanyaria a l’hora de fer anar la fregadora, de triar la més adequada per a cada tipus de superfície, d’escórrer-la i de fer-la lliscar pel terra: ja ho feia de conya quan era ben jovenet i cada cop he anat millorant més la tècnica. Més d’una –parlo d’«una» perques a la majoria dels «uns», la veritat sigui dita, no els interessa gaire com es frega bé; freguen y punto, si és que mai freguen– ha quedat parada de veure amb quina traça ho feia, i n’ha pres nota.)

De cuinar potser no en sé gaire però no tinc cap problema a fer un arròs caldós o uns canelons o unes mandonguilles o... (de postres no que no en sé gens). Els xefs de cuina d’elit –molts, homes– són una prova que els homes podem cuinar igual o millor que les dones, i que podem ser detallistes com qui més ho sigui. Naturalment, si podem cuinar també podem ensabonar, rascar i esbandir cassoles i pots. No s’hi val allò de «avui cuino jo» i després deixar-ho tot fet una mè perquè ella es posi els guants de goma, tret del cas que quan cuina ella siguis tu qui es posa els guants i us repartiu així la feina, uns dies tu uns dies jo.

L’única cosa, potser, en què el tòpic mana, perquè molts hi anem clarament coixos –jo també–, és amb la rentadora: continuo sense tacte, sense distingir materials, sense saber separar o ajuntar correctament la roba, especialment la més delicada, i tampoc aconsegueixo retenir ni encerto gaire –és el mateix problema que l’altre, de fet– el programa adequat per a cada conjunt de peces un cop triades. Igualment em passa això, esclar, a l’hora de la planxa: puc planxar les coses menys dubtoses, però amb altres no m’hi atreveixo, tinc por d’espifiar-la. No seria la primera vegada: «Però que no ho veus, que això no...!?» i ve corrents a treure’t la planxa de les mans amb ulls acusadors.

Però bé, sempre pots fer les bugades de mitjons i de roba interior i d’esport «clarament identificable» i deixar la resta per a la parella. I a l’hora de planxar –tot i que a casa gairebé no tenim res per planxar, i per als llençols i tal tenim màquina–, una mica igual.

Doncs era això, una denúncia de tòpics.

(La fotografia l'he treta de The Superwoman Syndrome.)

Tòpics desemmascarats (12): «Jo, personalment»

Aquest tòpic s’hauria de prohibir formalment, hi hauria d’haver multa cada vegada que algú digués

–Jo, personalment, penso que no.

A veure, què afegeix l’adverbi personalment al pronom jo? Es perd alguna cosa si diem només jo? Encara més, moltes vegades ni tan sols cal el jo, perquè a continuació del jo hi sol haver un verb:

–Penso que no.

De vegades el verb està elidit, i llavors sí que cal el jo:

–Heu anat a veure el Barça?
–Jo no [hi he anat]. Però a casa sí que hi han anat.

I altres vegades cal el jo per contraposició a un altre pronom (tu, nosaltres, etc.):

–Vosaltres direu el que voldreu. Però jo penso que no, ni parlar-ne.

Però el personalment darrere un jo no cal mai, mai no és necessari, és absolutament superflu. L'autoritat hauria d'intervenir de manera contundent cada vegada que se sentís aquesta expressió.

Apa, ja està. Quines ganes tenia de tractar aquest tòpic aquí.

«Dones de fer feines»

Què hem de fer amb aquesta patata calenta?

Sembla que ningú ha intentat refredar-la, ningú s’hi ha ficat. L’altre dia una amiga em passava el titular de portada d’un diari, el de més audiència entre els de paper que es distribueixen a Catalunya: «Dones de fer feines, un ‘luxe’ del sud d’Europa».

Què cal fer amb aquesta expressió, per una banda ofensiva però per l’altra força descriptiva de la realitat, almenys pel que fa al sexe de la immensa majoria de les persones que es dediquen a això? La bandegem? La substituïm per «treballadors de la llar», com feia el mateix diari a les pàgines interiors, amb un masculí suposadament no marcat? Però, en aquest cas, ¿no seria més marcat que mai, per tal com maquillaria la realitat –la immensa majoria d’aquests «treballadors» són dones– d’una manera tan escandalosa que en realitat l’amagaria? No és hipòcrita, això de «treballadors de la llar»?

Extremant la qüestió, ¿seria acceptable que en els temps en què l’esclavitud era legal, s’etiquetés els esclaus de «treballadors per compte aliè», posant per cas? Sens dubte, el nom dignificaria els esclaus, però alhora amb aquell nom es dissimularia la seva veritable condició d’esclaus –substancialment: ‘no lliures, no persones’– i potser es desactivaria la lluita perquè deixessin de ser-ho.

Per una altra part, a les persones que conec que es dediquen professionalment a aquesta feina, a tenir cura de les cases o despatxos o instaŀlacions d’altres –la majoria dones, ara com ara, ja ho deia abans–, mai no se m’acudiria anomenar-les «dones de fer feines», ni a elles els agradaria gens, em sembla, que les anomenés així. Ara bé, conec dones que s’hi dediquen i que estan ben orgulloses i satisfetes de la feina que fan. No em sembla que sigui indigna, és una feina i prou que algú ha de fer –també la poden fer homes, no cal dir-ho–, cobrant el que és just, com en qualsevol altra ocupació. I per part de la resta de la gent, valorant-la.

Però no és acceptable que se les anomeni «dones de fer feines» com si aquesta tasca hagués de ser exclusiva de les dones, tot i que els fets ara com ara siguin tossuts. O sigui, no es pot argumentar que convé mantenir la denominació «dona de fer feines», tal com feia el diari, simplement perquè és tradicional. Aquest seria l’últim argument.

Què en fem, doncs, tornem-hi, de la denominació «dones de fer feines»?

¿Potser substituir-la* per una denominació neutra com ara assistent**, ajudant o auxiliar de la llar?: L’ajudant de casa és de la Pobla, Els veïns tenen una auxiliar, Aquesta assistent és una joia a la cuina, Faig d’assistent d’una dona sola amb tres fills, Als matins treballo d’auxiliar en una casa del barri i a les tardes estudio, Si no fos per l’ajudant que ens ve un parell d’hores al dia hauria de deixar de treballar.

¿Potser optar per la distinció de gènere gramatical: empleat/ada de la llar –com se’n diu ara oficialment–, o treballador(a) domèstic(a), o empleat/ada domèstic(a).

* Substituir-la en els contextos actuals, i guardar-la –o sigui, fer-la servir–, com és lògic, per als contextos adequats: quan es faci referència a èpoques anteriors, etc. Igual com diem «esclaus» i «esclaves» quan parlem de la gent que patia esclavitud.

** Assistent i no assistenta, perquè encara que aquesta segona també tingui tradició és una paraula connotada per un ús molt similar al de les «dones de fer feines»; en canvi, les expressions «assistent de vol» o «assistent de congressos», que no distingeixen entre masculí i femení, no tenen connotacions negatives.


Per tant, el primer de tot és aconseguir que les «dones de fer feines» tinguin cada cop un estatus el més normal possible, com el de qualsevol altra persona en qualsevol altra feina. En això s’ha avançat una barbaritat els últims anys, però encara hi falten serrells, o llençols sencers.

El Roto, avui mateix a El País, iŀlustra una desfilada de moda amb aquest text:

«Tothom aplaudia a models, sastres i modistes, però ningú no es va fixar en qui havia cosit la roba» (El Roto, El País)

Doncs això, primer de tot això. Les cosidores (i els cosidors) també existeixen. I hi han de ser, algú ho ha de fer. El que no pot ser és que ningú hi pensi, que això és, crec, el que denuncia El Roto.

I per acabar: no sé si encara queda gent –no m’estranyaria gens ni mica– que parli de «la minyona», com se’n deia abans de les noies o senyores que, a més de «fer feines», també tenien cura de la canalla cuinaven feien de secretària de la senyora i de criada de l’amo treien a passejar el gos donaven al gat les deixalles del dinar i omplien de pinso la gàbia de la cadernera i tot plegat. Això era a les cases «modestes», que només en tenien una, perquè a les de més prosàpia, lògicament, hi havia –a temps parcial o full time–, a més de la minyona, la cuinera, la mainadera, la cosidora, la qui acompanyava les criatures al parvulari, la governanta i/o la majordona, la decoradora, la qui entrava als fons dels armaris per organitzar espais, la perruquera i/o el perruquer de la mestressa i/o de la fillada, la dida... I que a ningú no se li fiqués al cap envair el terreny de l’altra, que llavors se les podien tenir i tirar-se els trastos pel cap. Si no vaig errat, totes plegades eren, en les cases «més fines», el «servei», o més exactament «el servicio», tal com testimonia encara el llindar de tantes portes laterals de cases de bona capa. O sigui, la «minyona» només «feia feines», les altres tenien comeses específiques diferents. En poques paraules, «minyona» és hipònim de «servei».

Aquest tema mereixeria almenys una tesi doctoral o dues: «Minyones i dones de fer feines a Catalunya: història, denominacions i funcions».

Avui només faig insinuacions, confesso ignoràncies i plantejo interrogants per als quals no tinc respostes clares.

(La imatge està presa d’Human Righters)

Qüestions de llengua (60): L’apòstrof davant cursiva

(Aquest article s’ha modificat després de la data de publicació.)

Ve d’aquí.

Vaig dir que la proposta la dividíem en dos capítols:

1. Apòstrof davant cometes
2. Apòstrof davant lletra cursiva

* * *

2. Apòstrof davant cursiva

Penso que el mateix criteri de l’altre dia es podria aplicar davant les paraules escrites amb cursiva.* I encara més en aquest supòsit, potser, perquè un mot amb cursiva demana, em penso que més que les cometes i tot, una aturada prosòdica, almenys quan es llegeix en veu alta, per avisar que a continuació ve un mot marcat. Per tant, jo faria coses com:

- Un exemple de no-economia de llenguatge el tenim en el auf wiedersehen de l’alemany –o el a reveure del català, o el au revoir del francès–, quan nosaltres en tenim prou amb un adéu (i no: Un exemple de no-economia de llenguatge el tenim en l’auf wiedersehen de l’alemany –o l’a reveure del català, o l’au revoir del francès–, quan n’hi ha prou amb un adéu);

- Un exemple d’economia de llenguatge el tenim en el adéu del català, mentre que els alemanys diuen auf wiedersehen (i no: Un exemple d’economia de llenguatge el tenim en l’adéu del català, mentre que els alemanys diuen auf wiedersehen);

- Quan parles així em fas pensar en la orden del día que ens llegien quan fèiem el servei, quin horror (i no: Quan parles així em fas pensar en l’orden del día que ens llegien quan fèiem el servei, quin horror);

- L’edició de ¡España libre! [d’Albert Camus] es va imprimir per primera vegada a Mèxic el 1966» (frase publicada a La Vanguardia el 30 octubre 2012 amb la preposició apostrofada: «L’edició d’¡España libre! es va imprimir...», una solució que en aquest cas em sembla fins i tot lletja estèticament [apòstrof + admiració]);

- Una peŀlícula franco-belga de fa dos anys que porta el títol de El ejercicio del poder [així es va publicar en un article de Quim Monzó, 12 maig 2013] (i no: Una peŀlícula franco-belga de fa dos anys que porta el títol d’El ejercicio del poder);

- Eliminar les humitats de a vostra casa (i no: Eliminar les humitats d’a vostra casa [com es va publicar en un article d’Empar Moliner, 22 abril 2013]);

- L’autèntica saviesa és el pas del nosaltres al ells, és a dir, al tothom (i no: L’autèntica saviesa és el pas del nosaltres a l’ells, és a dir, al tothom [com es va publicar a La Vanguardia, 12 juny 2013]).

*Això m’ho va dir Joan Solà un cop, que li vaig parlar de les meves enginyosíssimes propostes sobre l’apòstrof i les cometes. Em deia, segurament per fer-me reflexionar sobre la meva imprudència inconscient: «Però si això es fa amb les cometes, també s’hauria de fer amb les cursives, no?» I mira, sí, justament això és el que proposo ara. (No li ho vaig dir aleshores, al contrari: quan em va fer aquell comentari li vaig donar la raó, que efectivament hauria de ser com deia, per coherència, i que la cosa era impracticable. Avui, no sé per què, se m’ha acudit que no és tan impracticable. Però ara ja no em pot excusar la inconsciència, és prepotència i pedanteria pures. O tinc un mal dia, vés a saber.)

El més fàcil –això ja ho vaig dir a Solà–, tant pel que fa a les citacions amb cometes com a les expressions escrites amb cursiva, és incloure l’article –la preposició és molt difícil que mai ens hi càpiga–, quan sigui possible, dins de les cometes. Com ara en aquest exemple, també de La Vanguardia:

- He tractat Mario Vargas Llosa, per mi l’escriptor amb majúscula (Sergio Vila-Sanjuan, La Vanguardia 8 gener 2013).

I ja us deixo. Torno al que vaig dir l’altre dia: sort que no em dedico a prescriure solucions ortotipogràfiques, seria horrorós. O sigui, escric aquestes coses per a mi solet.

Perles (113): La marquesa de Tous

«Hi havia una vegada una marquesa, la marquesa de Tous, que tant per dinar com per sopar només acceptava ingerir la part més exquisida i amagada del filet de vedella. Com que feia fàstics a tots els altres aliments, fossin verdures, peixos o altres tipus de carn, i com que el principi alimentari l’obligava al sacrifici de dos animals per dia, amb el temps l’hecatombe va conduir la marquesa a la ruïna i a la renúncia del títol. Va anar a captar, fins que una nit va trucar a la porta d’una masia demanant una mica de menjar. El pagès que li va obrir només disposava d’unes nous i d’una mica de pa, i la dona ho va acceptar perquè ja no podia més. Les sobres li van resultar tan suculentes, tan superiors als filets dels temps d’esplendor, que ella mateixa es va dir: “Si la marquesa de Tous hagués sabut com era de bo el pa amb nous, encara seria la marquesa de Tous.”»

(Anècdota publicada per Manuel Cuyàs, El Punt Avui, 15 febrer 2013)

Afegitó 1 març 2013. Ara em diu una persona que coneix de sempre la gent de casa meva que recorda haver sentit aquesta anècdota a la meva mare o a la meva àvia materna o a algú d’aquesta branca familiar.

Qüestions de llengua (59): Més sobre l’apòstrof davant cometes (2)

(Aquest article ha estat modificat després de la data de publicació.)

Com que aquests anys, des que vaig publicar l’article anterior sobre el tema, hi ha hagut corresponsals que me n’han fet reflexions, i com que jo també hi he anat rumiant, he arribat a una proposta intermèdia: ni mai apòstrof ni sempre apòstrof.

És massa complicat? Oi tant. Però m'encanta fer teories de franc i inútils, xalo d’allò més. (Sort que no em dedico a prescriure solucions ortotipogràfiques, seria terrible, una taxa de suïcidis bestial.)

La meva proposta la dividiré en dos capítols:

1. Apòstrof davant cometes
2. Apòstrof davant lletra cursiva

* * *

1. Apòstrof davant cometes

(1) No hi posaria apòstrof si l’article determinat o la preposició de van seguits de mots fluixos (conjuncions, pronoms, articles, sigles) introduïts per cometes. Per tant:

- No us podeu queixar del «a l’atac!», us havíem avisat (i no: No us podeu queixar de l’«a l’atac!», us havíem avisat);

- És penós allò de «i tu més!» amb què s’excusen alguns (i no: És penós allò d’«i tu més!» amb què s’excusen alguns);

- No anunciïs el «ens n’anem» [o ens en anem] fins que no sigui realment l’hora (i no: No anunciïs l’«ens en anem» fins que no sigui realment l’hora);

- El País li va dedicar una bona doble pàgina, titulada “Desmuntant la mentida de «els Cantó»”, en què els tòpics populistes repetits per l’actor eren rebatuts a cop de dada (i no: El País li va dedicar una bona doble pàgina, titulada “Desmuntant la mentida d’«els Cantó»”, en què els tòpics populistes repetits per l’actor eren rebatuts a cop de dada [és així com va publicar-ho Ara, 27 febrer 2013]);

- Superant el «NCIS» original (i no: Superant l’«NCIS» original [és així com es va publicar a la revista TVMania, 9 març 2013]);

- Vivim al país del «amb IVA o sense IVA?» (tal com es va publicar, per mi encertadament [va ser casual?], a La Vanguardia, 23 febrer 2013; i no: Vivim al país de l’«amb IVA o sense IVA?»);

- Les tecnològiques neguen que la NSA tingui accés directe als seus servidors (i no: Les tecnològiques neguen que l’NSA tingui accés directe als seus servidors [així es va publicar a La Vanguardia 9 juny 2013]).

(2) Faria opcional l’apòstrof si l’article determinat o la preposició de van seguits de mots forts (verbs, substantius, pronoms forts, adjectius, adverbis) entre cometes*:

- Allò d’«acabar com el rosari de l’aurora» ve del temps de les escaramusses anticlericals (però també: Allò de «acabar com el rosari de l’aurora» ve del temps de les escaramusses anticlericals);

- Al diari hi ha una foto de l’«amiga» de Berlusconi (però també: Al diari hi ha una foto de la «amiga» de Berlusconi);

- Fa quaranta anys el mateix Tarancón deia que Franco era l’«enviat» de Déu (però també: Fa quaranta anys el mateix Tarancón deia que Franco era el «enviat» de Déu);

- No em vinguis amb l’«eventualment», digues sí o no (però també: No em vinguis amb el «eventualment», digues sí o no);

- El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules de l’«écheme una firmita contra Cataluña» [La Vanguardia, 3 gener 2013] (però també: El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules del «écheme una firmita contra Cataluña»).

* L’opció de l’apòstrof seria només per a quan les cometes fossin baixes (o es poguessin canviar a baixes), no pas si les cometes (simples o dobles) són altes i no es poden convertir en baixes per algun motiu. Cal evitar com sigui el mal efecte i la confusió que causen –des del meu punt de vista subjectiu, és clar– dos o tres aparents apòstrofs o cometes seguits. Per tant, si les cometes són altes:

- Allò de “acabar com el rosari de l’aurora” ve del temps de les escaramusses anticlericals (i mai: Allò d’“acabar com el rosari de l’aurora” ve del temps de les escaramusses anticlericals);

- Al diari hi ha una foto de la “amiga” de Berlusconi (i mai: Al diari hi ha una foto de l’“amiga” de Berlusconi);

- Fa quaranta anys el mateix Tarancón deia que Franco era el “enviat” de Déu (i mai: Fa quaranta anys Tarancón deia que Franco era l’“enviat” de Déu);

- No em vinguis amb el “eventualment”, digues sí o no (i mai: No em vinguis amb l’“eventualment”, digues sí o no);

- El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules del “écheme una firmita contra Cataluña” (i mai: El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules de l’“écheme una firmita contra Cataluña” [La Vanguardia, 3 gener 2013]);

- Molts culers critiquen el càntic de “a segona, oé”, però sempre acaba sonant (i mai: Molts culers critiquen el càntic d’“a segona, oé”, però sempre acaba sonant [article de Sergi Pàmies, La Vanguardia 7 gener 2013]; aquí a més a més s’afegeix la raó que donàvem al n. 1, que la citació comença per un mot fluix);

- Del “A por ellos” al “Sí se puede” (i mai: De l’“A por ellos” al “Sí se puede” [titular d’un article de Iu Forn, 27 maig 2013]);

- Com que els diaris, als titulars, no solen posar-hi cursives solen recórrer a la ‘argúcia’ de les cometes simples (i mai: Com que els diaris, als titulars, no solen posar-hi cursives solen recórrer a l’‘argúcia’ de les cometes simples).

(3) No s’hi hauria de posar apòstrof tampoc si, en alguns dels casos anteriors, entre les cometes i el mot fort hi ha algun altre signe de puntuació com l’admiració o l’interrogant:

- Marxem, que de crits de «¡idiota!» ja n’hem sentit prou (i no: Marxem, que de crits d’«¡idiota!» ja n’hem sentit prou);

- Si em tornes a parlar sobre la ¿«honorabilitat» del rei, deies, oi?, no et penso escoltar (i no: Si em tornes a parlar sobre l’¿«honorabilitat» del rei, deies, oi?, no et penso escoltar) [aquest exemple no sé si és prou bo, però ara no se me n’acut cap de més adequat].

De tota manera, la raó principal d’aquestes prevencions meves, ja ho vaig dir a l’article del 2006, no és només l’estètica, sinó el fet que em sembla que, no sempre, però sovint, fem una pausa clara en llegir les cometes, especialment quan la lectura és en veu alta. I aquesta mateixa raó és la que em fa pensar que potser davant la cursiva s’hauria de fer una cosa similar, que resumidament és: si no fem l’apòstrof en molts d’aquests casos, per què l’hauríem d'escriure?

Continua.

(I específicament sobre apòstrof + cometes, continua aquí.)

Perles (112): La poesia és evasió?

«La poesia és un univers imaginari dels dies de festa. No crea una realitat similar a la nostra, una realitat quotidiana, sinó que ens ofereix un recés íntim o un palau espectacular, tot plegat coses molt bones per a l’evasió, però que sovint no s’adiuen amb la carn viva dels nostres problemes i de les nostres angúnies.»

Rafael Tasis i Marca, Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Publicacions de “La Revista”, Barcelona 1935

Certament, la mateixa reflexió que fa Tasis sobre la poesia es podria fer sobre la prosa, considerada així, sense precisions. Què són, si no pura evasió, tantes noveŀles? Potser Tasis només va conèixer determinada poesia romàntica? I encara així, no són molts poemes romàntics pura evocació d’una realitat viscuda, dels «problemes» i de les «angúnies» de qui els ha escrit? En fi, reprodueixo la citació perquè em sembla original i permet encetar un bona polèmica.

Perles (111): Si t’agrada, segur que t’agradarà

«Aplicava el criteri de pensar que els llibres que agraden a les persones que m’agraden també m’han d’agradar. Aviso: és un criteri catastròfic i poc científic, que m’ha fet patir grans decepcions. Sovint, per entestar-te que t’agradi un llibre que agrada a algú que t’agrada, t’has d’empassar llargues superfícies de tedi, frustració i petulància i fer esforços sobrehumans que castiguen la vocació lectora i et fan dubtar del teu propi gust.»

Sergi Pàmies, La Vanguardia 17 febrer 2012

Hauria de ser normal i no ho és

Jordi Miralles, exdiputat i ara carter a Viladecans, Baix Llobregat
(foto: David Airob, La Vanguardia 25 gener 2013)

He treballat durant anys amb en Jordi Miralles i Conte. Ell no ho sap, no em coneix ni de vista, però jo estava molt sovint darrere seu apuntant tot el que deia, especialment a les comissions del Parlament de Catalunya. En Jordi Miralles ha estat diputat durant nou anys (2003-2012) i jo he coŀlaborat amb el Parlament com a transcriptor i corrector durant tot aquest temps.

En Jordi Miralles és membre del Partit dels i de les Comunistes de Catalunya (sic), escissió prosoviètica del PSUC actualment integrada dins d’Esquerra Unida i Alternativa, un partit que últimament s’ha presentat a les eleccions en coalició amb Iniciativa per Catalunya Verds.

Del seu Partit dels i de les Comunistes de Catalunya ideològicament n’estic bastant lluny –potser no tant del seu grup parlamentari, considerat globalment. A més, què voleu que us digui, Miralles tampoc no em queia gaire en gràcia, tot i que li reconec una gran bona fe.

Però avui Jordi Miralles i Conte és el meu heroi. No hauria de ser-ho, no hauria de ser excepcional el que ha fet, però malauradament ho és. Jordi Miralles ha tornat a la seva feina anterior de carter. És llicenciat en història, però feia de carter abans de ser parlamentari i ha tornat a fer de carter, a Viladecans, després de nou anys com a diputat. Amb tota dignitat, amb el cap ben alt.

Jordi Miralles és un home íntegre. Aplaudiments. De tot cor.

Trucades no tan absurdes

Invariablement, quan havien passat uns dies que no ens havíem vist, em feia un truc. Demanava sense introduccions, només que jo feia el «digui»: «Has vist això que diuen al diari sobre no sé qui o no sé què?, què en penses?», o bé: «Quan vindràs, perquè he escrit una carta a tal persona i vull que te la miris. –No ho sé, quan vindré. –Doncs te la llegeixo, tu que ets del ram.» Etcètera.

A mi no m’interessava gens ni mica el que deia el diari, ni em feia res aquella persona a qui havia escrit ella, ni el tema, ni m’importava que s’adrecés a qui volgués per dir-li el que fos. Li feia morros (telefònics): que tinc molta feina, que no sé què vols dir, que ho preguntis a algú altre. També etcètera.

A la fi hi vaig caure. Que curt. No em trucava pel que deia la premsa ni pel que havia escrit ni per cap tema. Només em volia sentir, em volia dir que em trobava a faltar, que no s’oblidava de mi.

Fins que no me’n vaig adonar no vaig saber de quina mena d’estratègies se serveixen les do... algunes persones per fer-nos saber que ens estimen.

Avui feia els anys i si es queixava aleshores que ja era «velleta», imagina’t el que diria ara, pobra. I jo que pensava, de sempre –tret de l’últim any, potser els dos últims–, que seria ella qui m’enterraria a mi.

Perles (110): Diaris de paper

«Per una banda la connectivitat ens ajuda a fer més bé moltes tasques, però [...] és un gran mèrit la tasca dels diaris en paper, que tenen una gran competència amb paràsits com internet, la televisió... La lletra impresa en paper és actualment l’únic àmbit en què el llenguatge s’atura. Dins el teu cap. A la pantalla no s’atura, a la premsa ho pots controlar tot. Pots decidir com de ràpid llegeixes, fins a on, no és un carrusel a la pantalla. Depèn dels teus ulls, de les teves mans, hi pots fer marques. Tu ets el que domina. Això no ho fas en una pantalla. Identitat, elecció, control del llenguatge, és això. [...] El mèrit del paper és justament que no és interactiu, cal protegir-lo. Els nens han de continuar escrivint [amb la seva lletra]. La teva identitat depèn que es mantingui l’escriptura i la lectura en paper. El govern hauria de protegir la lletra impresa!»

Derrick de Kerckhove, sociòleg, entrevistat per Begoña Corzo a Magazine, 30 desembre 2012 (extracte adaptat)

* * *

I més:

«Hi ha coses que no hi caben, en un ordinador. Totes aquestes coses són al meu quadern. A més, és molt més còmode per viatjar i traslladar-se.»

María Pagés, bailaora, 19 gener 2013

Perles (109): Callar la meitat

Tenim dos ulls per mirar,
per sentir dues orelles
i una llengua per parlar.

Tot això vol dir, ben clar,
que lo que vegis i sentis,
la meitat t’ho has de callar.

Albert Llanas, citat per Josep Pla a Un senyor de Barcelona, p. 108; el poeta Llanas està considerat l’inventor de la targeta postal, durant la revolució del 1872 (imatge de todocoleccion.net)

Històries dels Saumell (11): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (3)

Hipòtesi tercera: els Saumell de l’Alt Camp són una branca d’una família anomenada Pijoan*, un membre de la qual  (això és històric) fou representant de Selmella al Consell de Cent de Barcelona quan aquest consell s’enfronta a l’administració espanyola durant la Guerra dels Segadors (1640-1652). Aquesta hipòtesi situa l’origen del cognom Saumell a mitjan segle XVII i implica que hi ha d’origen dues famílies Saumell: els Salmell de Solivella (s. XVI) i els Pijoan de l’Alt Camp (s. XVII), aquests darrers esdevinguts Selmella/Salmella, Salmell o directament Saumell en acabar la guerra esmentada, per protegir-se.

* Pijoan pot venir de Puig-Joan (Alcover) o de Pere-Joan (Coromines). En tots dos casos el llinatge d’origen seria Joan, amb moltes possibles procedències tant nobles com vassalles, ja d’antic.

* * *

La dada bàsica que podria donar suport a aquesta hipòtesi:

L’any 1640, el 30 de setembre, Pasqual Pijoan, «sindich de Conesa de Rocafort, Vallspinosa, Salmella y Vallvert»* és un dels representants de «lo estament real» al Consell de Cent, reunit a Barcelona, que jura fidelitat a l’acord redactat quatre dies abans, el 26 de setembre precedent,** amb la fórmula següent:

«Jo, talis, juro a Déu y als quatre sants Evangelis, per mi corporalment tocats, de que tindré la unió y conformitat ab las demés personas y universitats del present principat de Cathalunya y comtats de Rosselló y Cerdanya que ha aparegut [paregut] als brassos generals és necessària per la defensa natural que se està preparant, y conservació de sas constitucions, privilegis y libertats, y saré fahel [fidel] y leal a la província, y no•m apartaré ni dividiré del que per los molt iŀlustres senyors deputats o altres persones que de ses senyories tindran poder serà ordenat en las cosas deliberades per los brassos, fins haver obtingut de sa magestat (que Déu guarde) la satisfacció dels mals passats y lo remey y reparo del que•ns amanassen y seguretat per a gosar de la justícia, tranquilitat y pau tant desijada.» ***

* Dietaris de la Generalitat de Catalunya vol. V, anys 1623-1644, p. 1092.
** L’original, per error, diu (ibídem p. 1087) que l’acord és del 1642 i no del 1640.
*** Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. V, p. 1087-88, any 1640.

Ara bé, com es diu al pròleg del mateix volum V del Dietari Oficial, «continua sent un misteri el que passa, més enllà dels aspectes estrictament militars, entre 1642 i 1652». 1642 és la data de la (primera) caiguda de Barcelona en mans de Felip IV. L’any anterior el principat s’havia posat en mans del rei de França, que fou comte de Barcelona fins al 1652. Durant aquells deu anys, els funcionaris i cronistes –els del Dietari, p.ex.– que podien haver consignat fets objectius –esdeveniments polítics, iniciatives ciutadanes, represàlies civils, càstigs als rebels– es troben enmig de dos poders superiors, el francès i l’espanyol, i ja no depèn d’ells l’administració ordinària del territori, que es troba literalment en un estat d’excepció: no funciona res tret de l’exèrcit –els exèrcits– i l’ordre públic. Catalunya, en aquell torcebraç contra els poders fàctics espanyols, havia deixat el seu avenir en mans franceses, i totes dues potències, en diferents fases, imposarien el criteri del «bé superior» per administrar Catalunya. El país ja no es recuperà, i en cinquanta anys arribà la desfeta definitiva (1714).

* * *

Dades secundàries que podrien completar la hipòtesi:

1. Consta que almenys des del 1558* la família Armengol, titular de les terres de Selmella, defensa precisament en aquells anys uns terrenys a favor dels (nous?) administradors del poble, la família Martí –Damià Martí, primer, i el seu fill, o nét (?), Ramon Martí, anomenat ja, com he dit, «batlle de Selmella». Aquells terrenys arrossegaven plets històrics des de feia segles, i podem pensar que els Armengol no volien deixar que amb el canvi de titularitat del territori –dels Alemany als Armengol– s’oblidessin els drets històrics de Selmella respecte a les parceŀles objecte de litigi.

* cf. Manel Güell, «Armengols contra Margarits. Friccions frontereres en dominis baronials a la Conca de Barberà (segles XVI-XVIII)», a Aplec de Treballs (Montblanc), n. 27, 2009, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà).

2. El 1640, com hem dit, vuitanta anys després dels fets exposats al n. 1, hi hagué un Pijoan que va representar les viles de Conesa de Rocafort (129 habitants el 2009), Vallespinosa (35 habitants el 2009), Vallverd de Queralt (29 habitants l’any 2009) i la nostra Selmella (deshabitada des del decenni de 1930)* al Consell de Cent, i que va signar, com hem vist, el jurament de fidelitat als furs de Catalunya, el Rosselló i la Cerdanya en nom d’aquelles poblacions i dels seus senyors, el baró de Rocafort i el senyor de Vallespinosa. Cal suposar que aquest Pijoan representava els interessos de la família Armengol en aquelles terres, amb poders plenipotenciaris.

* Explicito això dels habitants per fer veure que així com els altres tres pobles han tingut sempre població, fins als nostres dies, Selmella n’ha tingut ara sí ara no, i actualment torna a estar despoblada des de fa vuitanta anys. El fet que a Selmella hi hagi poblaments i despoblaments és important en aquesta història.

3. Antoni d’Armengol i Macip, baró de Rocafort i senyor de Selmella, fou penjat a Cambrils amb altres patriotes pels castellans, com a represàlia de la seva rebeŀlia, el desembre de 1640, tres mesos després que el síndic Pijoan signés, se suposa que en nom d’Armengol, contra Olivares. Quan els castellans se’n van anar de Cambrils, altres senyors locals amics dels difunts els van anar a despenjar i s’emportaren els cossos per soterrar-los de manera digna. El d’Armengol el dugueren a enterrar a Poblet.* (Els anteriors titulars de Selmella, per contra, els Alemany de Cervelló i el mateix Guillem de Selmella, els havien enterrat a Santes Creus.) No és del tot forassenyat pensar que, davant aquesta violenta fi del baró, els seus acostats decidissin desaparèixer almenys dels registres oficials. El canvi de cognom i l’assumpció d’un topònim, que són normalment innocents i sobretot anònims, podia ajudar-hi. Aquell topònim estava en desús, com a cognom, des de feia 300 anys, almenys per aquelles terres.

* cf. «De los muchos sucesos dignos de memoria que han ocurrido en Barcelona y otros lugares de Cataluña. Crónica escrita por Miquel Parets entre los años de 1626 a 1660», a Memorial Histórico Español, XX-XXV. Madrid, 1888-1893, vol. III, apèndix III, peça núm. 437.

4. Alhora, per comparació, no apareixen com a cognoms a partir del 1640 ni Vallespinosa ni Vallvert, els altres dominis representats pel síndic Pasqual Pijoan l’any 1640, que continuaren habitats.* Si no existeixen (ni al segle XVII ni després) els cognoms Vallespinosa ni Vallvert, i sí Selmella (Salmell/Saumell),** ¿no podria voler dir que va ser només una persona o una família relacionada amb aquell lloc (Selmella), gairebé abandonat en aquell moment, qui decidís prendre el nom del poble? O qui podria estar interessat a assumir un nou cognom? I qui podria tenir interès a utilitzar el nom del poble, potser com a reivindicació discreta? Qui hi havia que reunís totes aquestes condicions? El síndic Pijoan.

* Conesa sí que ens apareix, però perquè l’antropònim (cognom) existia com a mínim des del segle XI, estès per tots els països de parla catalana (cf. DCVB, «Conesa») amb continuïtat ben documentada: sempre va conservar el prestigi com a senyoriu (cf. Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, vol. III, p. 422b).
** A l’índex del vol. V dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (p. 2234) apareix un notari anomenat Josep Salmella, però és una errada ortogràfica que es corregeix en el mateix text del llibre: es refereix al notari de Vinçà (Conflent, Catalunya del Nord) Josep Calmella. D’aquests Calmella, relacionats amb el cognom occità Chalmelh i no amb Selmella, vénen els actuals Calmell catalans. Reporto aquest cas també per confirmar que la caiguda de la a final en aquesta mena de cognoms era habitual.

5. El fet que el síndic –representant, administrador– de Selmella en començar la Guerra dels Segadors (1640-1652) fos, amb molts altres, un dels signants públics del jurament de lleialtat contra la política unitarista del comte-duc d’Olivares era compatible en aquells primers moments amb la lleialtat, també explicitada, al rei espanyol, al qual es reclama reparació dels abusos soferts. El síndic de Selmella signa com a representant de l’estament reial, però això no vol dir representant de la reialesa, sinó del poble, del qual el rei se suposava que era el cap natural, consubstancial. Hi ha altres Pijoan –o Pejoan, que és el mateix cognom– segurament nobles, en canvi, que no signen aquell document, o almenys no consta que ho fessin. Eren de la mateixa família? No se sap. Només sabem que aquest sí, i que el fet de signar el devia fer caure en desgràcia.

6. Acabada la guerra, el síndic desapareix del mapa i en canvi la resta de la (suposada) família no. El Dietari Oficial, a partir del volum V, deixa d’esmentar els Pijoan del Camp de Tarragona, quan havia estat la primera branca de la família Pijoan que ens havia comparegut al Dietari i sens dubte la més significada políticament l’any 1640. Les úniques branques Pijoan que trobem a partir del 1640 són els Pijoan de Girona –un membre dels quals forma part del braç eclesiàstic, és canonge i vicari general i el mes de juny del 1640 havia condemnat els soldats de sa majestat causants de la crema de Sant Sadurní de Montiró, o sigui que no era botifler–, uns altres a Barcelona i encara uns altres a Perpinyà, establerts allà de molt temps enrere –almenys des del segle anterior. Tanmateix no sabem, com hem dit, si tots plegats eren membres de la mateixa família. Però tornem-hi: la hipòtesi és que el síndic –o els seus descendents immediats–, afectat políticament pel resultat de la guerra, adoptés el cognom d’un dels pobles que administrava.

7. Els Pijoan de Perpinyà, Girona i Barcelona devien ser una família noble o seminoble: tenen un canonge a Girona; una jove Pijoan ingressa com a donzella a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, dependent de la Diputació del General; i almenys en el cas de Perpinyà sembla que eren de casa antiga. Ara bé, si desapareixen del mapa només els del Camp de Tarragona, ¿és perquè es moren tots els membres d’aquella branca –poc probable–, o bé és perquè es refugien a les cases dels (suposats) familiars de Perpinyà, Girona o Barcelona –possible–, o bé és perquè els supervivents decideixen fer cau i net de la seva història anterior i adopten un nou nom?

* * *

I doncs, la hipòtesi amb què treballem aquí –agafada amb pinces, ja ho veieu– és la tercera de les que acabem d’esmentar al n. 7: que aquells mateixos Pijoan del Camp de Tarragona són els que es van canviar el cognom a Salmell/Saumell, es van escampar per on no els conegués ningú i van començar una nova vida. Segons aquesta tesi, per tant, els Saumell es podien dir, fins al 1640, Pijoan.

Però deixant de banda la teoria, és a dir aquesta hipòtesi, l’única cosa que sabem del cert que al segle XVII (1649) un Saumell de procedència desconeguda s’instaŀlà a Capellades (Anoia)* com a pagès propietari, i que un Salmell va estudiar notaries (a Barcelona?) i després exercí a Guissona (Segarra) al final del mateix segle (1692). Tots dos duien ara el cognom Saumell/Salmell, fins aleshores desconegut a tot arreu fora de Solivella (Conca de Barberà).**

* En parlarem en el capítol vinent. Però, atenció, afegeixo que tenim a Perpinyà, l’any 1700, un Esteve-Jaume Pijoan que és també notari. I doncs, hi ha un notari anomenat Salmell notari a Guissona, i un notari anomenat Pijoan notari de Perpinyà. Casualitat, després de tot el que hem dit?
** No es pot descartar, evidentment, que aquests Saumell/Salmell de Capellades i Guissona fossin descendents dels Salmell de Solivella. De fet, és la hipòtesi que ens sembla més probable, la primera que vam exposar.

Però, per posar fi a la hipòtesi dels Pijoan, ¿fou la influència familiar el que explicaria que un dels (suposats) fills o néts del síndic Pasqual Pijoan recuperés en pocs anys per a la família un càrrec públic? ¿O simplement aquest Salmell que trobem fent de notari a Guissona (1692) és un més dels descendents –segona o tercera generació– dels Saumell que van arribar a Capellades poc després de la guerra (1649), i que ha començat a espavilar-se pel seu compte?

Sigui com sigui, que el fill o el nét d’uns pagesos esdevingués notari públic, al segle XVII, era realment insòlit. I en canvi la tradició de Pijoans notaris ve, almenys, del segle XVI.

Frases russes

Un amic meu –amic en sentit literal (ara és moda parlar d’«amics» [ja sabeu, allò del Feisbuc i les anomenades social networks ‘xarxes socials’] quan de vegades ni tan sols s’han vist cara a cara), no simplement conegut– diu que li encanten els incisos dintre d’altres incisos –incís significa («vol dir» i «significa» [ve de signum ‘senyal’] són el mateix) aclariment o intercalació–, però potser ja no li faran tant el pes exemples extrems com els d’avui.

Sigui com sigui, no sé si sóc el primer de fer-ho –quan dic fer-ho (fer-ho sense doble sentit [oi que diem «fes això, fes allò»?], no en el sentit picant que de vegades té l’expressió) vull dir escriure-ho–, però estic content d’haver descobert tot solet, sense que ningú m’expliqués abans que podien existir, les que podríem anomenar «frases russes».

Li demanaré al Màrius Serra* a veure què en pensa, si encara no les coneixia –ho dubto (el dubte quasi permanent és per a mi una creu [creu fins a cert punt, ja m’enteneu, tampoc no m’hi capfico quan són coses de poca entitat com ara aquesta])–.

* Afegitó de les 17 h. Ja ha contestat Màrius Serra. Diu: «Has de llegir Si una nit d’hivern un viatger d’Italo Calvino, una noveŀla muntada sobre aquesta premissa multidigressiva!»

Perles (108): El masclisme no passa

«Els anys m’han fet veure que la carcundia masclista no és cosa del passat, que la crisi afecta el triple les dones que els homes i que, fins i tot en el feminitzat món literari, la dona està sempre, paradoxalment, en minoria quan es tracta de fer rànquings dels millors escriptors o de trobades saberudes, i anant pel món de la faràndula inteŀlectual he tingut sovint la sensació de ser allà per equilibrar la quota.»

Imma Monsó, La Vanguardia 20 desembre 2012

Fotografies antigues (10): Selmella, ca. 1915

Vista parcial de Selmella, circa 1915

La fotografia prové de l’Arxiu Gavín (no del bloc que us enllaço, sinó del fons de l’arxiu). Se’n desconeix l’autor. Podria ser que fos el mateix que el de la foto que ja vaig penjar al bloc fa uns anys, Pere Català Pic. De tota manera, la data d’aquesta segona foto és només hipotètica, mentre que la de l’altra s’ajustava més, segur, a la realitat.

S’hi aprecia almenys una casa ben sencera i segurament pintada de feia poc, a part de l'església de Sant Llorenç. La tanca de l’esquerra és la part posterior, em sembla, de la «Casa de l’Arcada» de la qual hem parlat aquí altres vegades.

M’ha facilitat la fotografia Mònica López Prat, conservadora i restauradora arqueològica del Centre d’Estudis de Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria (CEPAP-UAB). Mònica López ha dedicat molt de temps a l’estudi del jaciment arqueològic de Selmella. Com vaig explicar fa temps, al turó de Selmella s'hi han trobat restes arqueològiques del final de l’edat del bronze, i per tant ha estat habitat –amb interrupcions– des del s. VIII aC com a mínim.

Vista parcial del poble feta l’any 2008 i presa aproximadament des del mateix lloc que la de la capçalera de l’article (foto: MSS-2, 2008)

Corregir textos (i 4): ser una formiga

Ve d’aquí.

Per saber corregir bé calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

I la quarta condició per saber corregir és ser perepunyetes, miraprims, detallistes, indomables en la feina... formiguetes: no t’has de rendir, no t’has de donar, sempre pots millorar-ho i, si bé cal posar un termini per a l’acabament de la feina, el termini és vivent fins que no arriba. Un termini que molts cops et ve donat per l’encàrrec que t’han fet, però que si no ens l’han fixat, i això també convé tenir-ho en compte, l’hem de posar nosaltres, per tal que aquesta dèria nostra, buscada i ensinistrada i alhora vocacional, no esdevingui patologia.

Sabem que a cada nova lectura del text que ja hem corregit descobrim errades noves, fins i tot de vegades horroroses i criminals, que ens posen en ridícul i ens humilien –en la intimitat, de moment– perquè ens les hem saltat en la lectura anterior i ens cauria la cara de vergonya si allò hagués arribat d’aquella manera a la persona o entitat que ens ha fet l’encàrrec. O disbarats que hem introduït nosaltres!, com a efecte secundari de la correcció d’una altra cosa pròxima: aŀliteracions, repeticions, sobralles, despulles, incorreccions induïdes per contacte amb elements veïns.

Sigui com sigui, és inexcusable que un cop acabada la correcció bàsica –el repàs del text de cap a cap fent les correccions que calen– es faci pel cap baix una nova lectura de tot el text seguit, sense el control de canvis activat en el cas que treballem amb aquesta tècnica. I aquesta nova lectura ha de ser una lectura comprehensiva, ho hem d’entendre tot, no ens hem d’entrebancar amb res i allò ha de ser coherent –suposant que no ens hagin prohibit canviar res que no sigui estricta ortografia.

I hem de treballar així sabent que molts cops qui ens ha fet l’encàrrec, client de sempre o passavolant de circumstàncies, ni se n’adonarà, ni s’ho mirarà, bé perquè es refia de nosaltres o bé perquè ja està cansat de llegir allò o bé perquè no s’ho ha llegit ni un sol cop ni pensava fer-ho mai i per això ens ha buscat –tal vegada perquè és un text d’encàrrec que s’ha fet a través d’una altra persona de color, diguem-ne (la gent del ram ja sap què vull dir).

Arriba un moment que potser ja no descobrim gaire res més, solament detallets minúsculs i indetectables si no fos que treballem amb ulls esqueixats de basilisc –no, de formiga, hem dit. Cal ser, però, pacients i tenir una mica de manies si es vol assolir una professionalitat prou contrastada en la feina de correcció. I, si tens temps, convé arribar a aquest objectiu: la professionalitat, l’orgull de fer-ho bé. Has de treballar també per la satisfacció de la feina ben feta, no sols pel fet que si ho fas bé segurament tindràs més encàrrecs.

Si no ets una mica així, jo diria que no arribes mai a corregir bé.

Tot això vol dir, per posar un cas extrem, que hem de tenir la capacitat de prendre nota, en un paper que tindrem a la tauleta de nit, d’una solució que ens ha vingut al cap a les dues de la matinada, i que ens ha desvetllat. Potser l’endemà aquella anotació no ens diu re, perquè en el moment que l’hem pres teníem el cap espesseït o perquè quan estàs sota els llençols les grans idees són sovint bajanades o obvietats. Em penso que era John Ford, el director de cine, qui solia queixar-se que els millors guions se li acudien a la nit i que era una llàstima que l’endemà ja no se’n recordés, perquè aquell guió hauria trencat motlles i hauria estat una bomba. Fins que algú li va suggerir que quan li vinguessin al cap aquelles idees tan brillants, fes l’esforç d’encendre el llum, agafar llapis i paper i escriure aquella idea. Ford ho va fer així una nit i l’endemà va trobar que a la tauleta de nit tenia un paperet escrit amb lletra tremolosa que deia: «Un noi coneix una noia.»

Però igualment cal fer l’esforç de l’exhaustivitat, perquè potser l’anècdota de John Ford és espúria.

I ja està. Espero no haver esguerrat cap vocació incipient. Ja he dit que per saber corregir bé cal paciència. Paciència sobretot al començament, per entomar garrotades i també per rebre coratjosament orientacions amistoses com ara aquestes.

* * *

Sobre la metodologia de la correcció, que jo conegui, no hi ha res més ben escrit, que sigui alhora sintètic, que el que va explicar Sílvia Senz al bloc De Editione (twt @DeEditione) ara fa prop d’un any: «Metodologia i deontologia de la correcció d’estil». Hi ha també materials, idees i bibliografia molt completes de la mateixa Senz, sobre qüestions coŀlaterals i/o especialitzades, als articles «Tipografia per a editors i correctors: què cal saber i on trobar-ho» i «Corregir (e-books) amb-sense paper». M’hi remeto.

I després, esclar, caldrà tenir en compte les indicacions concretes que ens hagi donat qui ens ha fet l’encàrrec, ja sigui la persona que ha escrit allò o bé la qui ho hagi d’editar o publicar. Qui mani, vaja.

I ara sí, de debò que ja està.

* * *

Nota final. Tota aquesta sèrie l’he escrita mirant d’evitar conscientment qualsevol tipus de masculins suposadament «no marcats». Espero que l’exercici no hagi comportat cap mena d’obstacle per a la comprensibilitat i la llegibilitat del text. Si algú l’ha trobat artificial abans de llegir aquesta nota, li agrairé molt que m’ho digui, sisplau.

Corregir textos (3): ser competent lingüísticament

Ve d’aquí.

Per saber corregir bé calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

La tercera condició per saber corregir bé és conèixer a fons les regles de la llengua en què corregim. I això vol dir, tornem-hi, llegir materials ben escrits o ben traduïts també des d’aquest punt de vista estrictament lingüístic. En el punt primer parlàvem de bona literatura, ara parlem de llibres escrits amb correcció formal i material. Espero que s’entengui la diferència. Evidentment, totes dues coses característiques són perfectament compatibles. (Tant de bo ho fossin sempre, però ara moltes editorials publiquen llibres bons... mal traduïts, o mal/poc corregits.)

Ara, conèixer les regles també vol dir estudiar i repassar materials amb regularitat, tenir un pla d’estudi detallat que inclogui morfologia, sintaxi, lèxic –i, en aquest terreny, també locucions i fraseologia–, ortografia i ortotipografia.

No cal obsessionar-se amb les novetats científiques, però s’han de conèixer les més importants, s’ha de saber distingir criteris primaris de secundaris i cal saber-ne més que la mitjana de la gent del món lingüístic, i estar al dia. No sabrem més gramàtica que l’especialista en gramàtica, ni més lèxic que l’especialista en lexicografia, etc., però sí que hauríem de treure més puntuació que la mitjana, comptant totes les cinc àrees esmentades, si a cada àrea li atorguéssim 10 punts. O sigui, nosaltres hauríem d’estar més a prop del 50 que la mitjana d’especialistes d’una sola àrea si fessin la mateixa prova que nosaltres en els cinc camps esmentats (morfologia, sintaxi, lèxic, ortografia i ortotipografia).

És per això, per aquest nivell superior que el de la mitjana, que ens podem dedicar a corregir.

Amb una carrera que vam fer fa mil anys, i un manual d’estil d’ajuntament dels anys 80 –o més modern, però aparcat allà al prestatge perquè «ja m’ho sé de memòria»–, i un postgrau i un màster i el que vulgueu, ni que fos amb una nota d’upa, no n’hi ha prou per ser competent. Encara més, potser vam adquirir manies que avui són inviables, o fins i tot insofribles, i hem quedat enganxats en criteris d’escola particular i/o ja superada.

Finalment, com que és impossible conèixer-ho tot, hem de tenir a l’abast mecanismes de consulta ràpida d’altres professionals del sector, maneres d’arribar a persones que tal vegada s’han enfrontat a problemes similars als nostres, o que ens poden ajudar a resoldre’ls perquè tenen experiència. Gent, en definitiva, que ens doni un cop de mà per poder entendre allò i saber per on hem de tirar.

Aquestes peticions d’auxili generalment no es paguen –si no són abusives–, sempre que estiguis també habitualment disponible per respondre a les consultes que et puguin fer, quan toqui, coŀlegues del sector. La qual cosa vol dir que has de ser especialista en algun petit camp, o si més no especialista en la recerca de solucions: saber on s’han de buscar les coses. Perquè almenys la gent pugui recórrer a tu si necessita orientació, diguem-ne, bruixolera.

I no ser garrepa, no ens podem guardar els secrets de «la meva cuina». No et preocupis, que si d’alguna cosa en saps més que la mitjana encara que l’expliquis en continuaràs sabent més. Si vols que t’ajudin, has de ser útil quan l’ajuda te la demanen a tu –sempre que les peticions d’ajuda no siguin sobre qüestions òbvies que es resolen obrint un diccionari o consultant la pàgina 1 del llibre de llengua de secundària.

I per ser útil no n’hi ha prou amb la bona voluntat. Ni amb la improvisació. O sigui, cal saber-ne, cal especialitzar-se.

Continua.

Corregir textos (2): entendre el discurs

Ve d’aquí.

Per saber corregir bé calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

«Procés de pensament mitjançant el qual hom arriba a conèixer quelcom a través del raonament, tot encadenant diverses idees d’una forma ordenada.»

Enciclopèdia Catalana, Gran diccionari
de la llengua catalana, s.v. discurs

«Un discurs és, bàsicament, un conjunt d’idees, valors, opinions que s’articulen en pràctiques lingüístiques des de certes posicions institucionals, que està situat històricament i que construeix un objecte d’una determinada manera.»

Luz M. Martínez i Cristina Pallí,

«Naturalesa i organització de les actituds»,

a Introducció a la psicologia social,

UOC, Barcelona 2007

La segona condició per saber corregir bé és entendre textos, explicacions i discursos enrevessats, envitricollats, complicats, amb frases llargues com una processó, amb subordinades impossibles i/o tot un seguit de copulatives introduïdes per gerundi, o frases curtes com el dia de Sant Tomàs (21 de desembre), tan breus o sincopades i tan sense elements imprescindibles que no mostren res més, gairebé, que una impressió, una pinzellada solta ininteŀligible per a qui no estigui avesat al tema de què es parla o a la manera peculiar d’expressar-se d’aquella persona.

Precisament per això hem de corregir aquells textos: perquè no són prou bons, perquè no estan ben escrits.

Per tant, t’has de ficar dins la pell de qui ha escrit allò –cosa que no vol dir necessàriament que ho comparteixis, és clar–, i comprendre el que vol dir, i escriure-ho de la manera com ho hauria fet aquella mateixa persona si sabés escriure tan bé com tu. Ha de quedar contenta del que has fet, no ferida ni humiliada. És per això que cal entendre-la, a fi que, en repassar la feina que li has fet, digui: «Exacte!, és ben bé aixó!!»

(Però és veritat: de vegades et renya justament perquè has mirat de «comprensibilitzar» un embull i no li ha agradat la proposta. S’estima més com estava abans. Fins i tot pot ser, algun cop, que tingui raó: allò era una embrolla, però en intentar desembrollar-la has produït un altre embull o bé has modificat alguna cosa que per a aquella persona era important. És per això que per corregir bé cal també molta paciència i no esperar que ens felicitaran encara que tot estigui bé excepte una coseta. Al qui et fa l’encàrrec aquella coseta li pot semblar el nucli del seu treball. I ens paga perquè li ho arreglem TOT bé.)

I per tant cal fer la correcció tocant el menys possible l’original o tocant-lo sense que gairebé es noti. Tret del cas que qui ens ha encarregat la feina hagi donat carta blanca perquè fem el que vulguem i fins i tot per reescriure aquell text. Que llavors hem de tenir tota la seguretat que serem capaços de fer-ho amb competència, que coneixem prou aquella matèria i que sabrem, efectivament, fer-ho amb perfecció.

I si després de donar-hi moltes voltes tenim dubtes sobre un punt concret, l’expliquem en full a part o en comentari al marge –si ens consta que qui ha de rebre el treball sap què és un comentari al marge– i raonem el motiu pel qual hem pres una decisió o una altra.

Perquè, amb dubtes o no, cal prendre la decisió –una decisió que, no cal dir-ho, ha de ser coherent amb el conjunt, amb el discurs–, cal deixar allò preparat per si aquella persona ni tan sols es mira les nostres observacions: s’ha de poder publicar tal com raja, tal com li arriba per correu des del nostre escriptori. Si hem interpretat malament el que era objecte de dubte la responsabilitat serà de qui ens ha encarregat aquella feina, per no haver-se mirat el que li vam dir en aquelles observacions que incloíem al correu o al document mateix, i no nostra.

Per tot plegat de vegades també caldrà, en aquest punt del procés, ser humils i saber passar la feina, o suggerir que se li passi, a una altra persona, coŀlega o no, que pensem que ho podrà fer més bé, perquè és més competent que nosaltres en aquell camp. O bé repartir-nos-la, combinar experteses. O almenys consultar-li els dubtes. Corregir bé també vol dir conèixer gent que sap corregir millor que nosaltres, o que és especialista en un terreny determinat, i no ser egoistes, no deixar-se endur per la temeritat o per una suficiència imprudent.

Una cosa important: és imprescindible, per entendre molts discursos, que estiguem al cas del que passa al món: no sols sobre l’àmbit al qual pertany aquell text que corregim –que això és inexcusable–, sinó en general. Hem de llegir algun diari de manera metòdica, hem de llegir publicacions d’actualitat –que tot això, de moment, es pot trobar de franc a internet–, hem de tenir interès per les coses que passen, ens ha de sonar, d’alguna manera, tot el que és motiu de conversa de la gent culta del nostre àmbit. Hem de saber on trobar sigles i noms propis per poder escriure’ls bé. En resum, ser professional competent en aquesta feina no encaixa amb allò que se’n diu «saviesa despistada».

Per acabar, un cop entès el discurs entra en joc un complement imprescindible d’aquesta comprensió, que és saber bolcar-la i reflectir-la al text emprant els elements que té la llengua per reproduir amb fidelitat gràfica qualsevol mena de contingut i tota classe de matisos. En resum, que a qui hagi de llegir allò la puntuació l’ajudi a entendre-ho bé, especialment si el discurs és –o era fins que hi hem intervingut nosaltres– envitricollat o més complex del compte. Això vol dir que hem de conèixer molt bé totes les possibilitats que ens ofereix la sintaxi i l’ortotipografia del nostre idioma.

Continua.

Corregir textos (1): saber escriure

Comencem l’any amb feina.

Per corregir textos ben corregits –aquí em referiré només a la correcció de textos, no a la correcció oral– calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

Ras i curt, per saber corregir cal, com a primera condició –i dic primera perquè vull dir primera–, saber escriure.

«Aprendre a escriure és com tornar a aprendre a parlar damunt un full, abocant-hi la frescor i la naturalitat de la paraula viva. I obliga a desfer-se de la barreja de timidesa i pedanteria que ens arrossega a cuinar frases indigestes.»

Albert Pla Nualart, Ara 6 novembre 2012

I per aprendre a escriure –i mantenir-ne fresca l’habilitat, la traça per saber-ho fer– calen alhora dues coses:

- Escriure amb regularitat, cada dia o gairebé cada dia. O sia, practicar regularment l’escriptura, que no se’ns oblidi, i esforçar-se per fer-ho bé, encara que allò que escrivim no ho hagi de llegir ningú.
- Llegir amb regularitat, cada dia o gairebé cada dia, i llegir bé. És a dir, llegir amb bon criteri literari. Com deia Mark Twain, «qui no llegeix bons llibres no és gaire diferent de qui no llegeix».

Lògicament, aquestes lectures les has de polaritzar –sense exclusivitat, però– en la llengua que normalment corregeixes, la llengua sobre la qual tens l’expertesa. No és sobrer, tanmateix, que llegim en altres llengües si les coneixem mínimament, perquè en aquestes altres llengües també podem trobar solucions imaginatives per a problemes de tota mena als quals ens enfrontem cada dia, especialment si corregim textos prèviament traduïts o adaptats d’una altra llengua.

I si no dominem prou una altra llengua per llegir-hi llibres nous o textos complexos, una cosa que pot anar molt bé és llegir i rellegir i tornar a llegir en aquella llengua la mateixa obra, una que coneguem gairebé de memòria però que ens agradi, cinc o deu minuts cada dia. Al final, n’acabes sabent prou per poder llegir qualsevol altra cosa en aquella mateixa llengua.

Llegir en altres idiomes –especialment materials que tractin sobre qüestions d’actualitat, com ara premsa estrangera– ens facilita també saber de què es parla quan els textos que corregim esmenten fets i gent d’àmbits geogràfics diferents del nostre, cosa que cada cop sovinteja més, per allò de la globalització.

I, per acabar, una altra citació sàvia:

Normes per escriure bé*

1. No utilitzis mai metàfores, símils o altres recursos estilístics que estiguis acostumat a llegir.
2. No facis servir mai una paraula llarga si la pots substituir per una de curta.
3. Si és possible prescindir d’alguna paraula, elimina-la.
4. No facis servir mai la veu passiva quan puguis utilitzar l’activa.
5. Mai no facis servir paraules estrangeres quan n’hi hagi una de pròpia.
6. És millor trencar qualsevol d’aquestes normes abans d’escriure una bajanada.

George Orwell, Politics and the English language,

1946; citació reproduïda per Raquel Alba

al setmanari Plaers (Avui), 21 gener 2007

* Cal entendre la majoria d’aquests consells d’Orwell per quan escrivim nosaltres, no per quan corregim, tret del cas que tinguem carta blanca per corregir a la descosida. Però he pensat que podria anar bé reproduir-los aquí.

Continua.