El vigilant del far

dimarts, 31 de maig del 2016

Qüestions de llengua (índex alfabètic): de la H a la Z

dimarts, 17 de maig del 2016

Koiné: he signat amb molt de gust

Vaig signar ben convençut, i devia ser dels cinquanta primers, el manifest del Grup Koiné.

Vull explicar per què.

Crec que hi ha hagut gent que no ha sabut veure en aquest escrit el que ja d’entrada no hi volia veure. Que el va llegir amb molts prejudicis, vaja. I que els ha anat de primera que el document arreplegués de sobte un munt de crítiques concentrades en dues paraules a les quals es va reduir tota l’argumentació. Si no és així, no ho entenc. O potser el manifest no s’explicava prou bé, això no s’ha de descartar mai, però diria que sí, perquè jo el vaig entendre a la primera i no em sol passar.

No sóc dels pessimistes de sempre ni tinc prejudicis respecte a parlants natius d’altres llengües, especialment si són nouvinguts. Molts cops n’he tingut prou amb un sol «bon dia» perquè em robessin el cor.

No formo part de l’equip redactor del paper, però me’l sento ben meu i per això en aquest article potser parlaré alguna vegada en primera persona. Si hi hagués frases del document que potser hauria redactat d’una altra manera –no ho afirmo, és una hipòtesi–, això seria secundari, és un efecte lògic que es produeix en tots els escrits consensuats.

Parlo del document estricte, no de les persones que el signen ni de les seves opinions personals ni del que hagin pogut fer o dir al llarg de la seva vida. El que comparteixo és el manifest.

S’havia de fer un homenatge a les víctimes franquistes de la colonització lingüística involuntària que mai van actuar com a colons i/o que es van convertir? Doncs no ho sé, escoltin, víctimes ho va ser gairebé tothom, per un motiu o per l’altre, i l’objectiu d’aquest manifest no era retre homenatges.

Francament, potser el que m’ha sobtat més de les reaccions contra el document han estat les exageracions i els escarafalls en contra d’una constatació històrica –la colonització lingüística– de la qual vam ser víctimes tots els catalans, els que venien de bona voluntat i els que ja hi érem –ho subratllo perquè segons l’època jo no era enlloc i per tant l’expressió no s’ha de prendre en sentit literal. No entenc per què els d’una banda tenen dret a sentir-se ultratjats. Escoltin, jo no tinc dret a queixar-me si algú explica la vida dels meus avis i/o dels meus pares, empesos o no per les circumstàncies. Va anar així.

Les llengües oficials

Convé recordar les vegades que calgui que el manifest no parla del català com a «única llengua oficial». Això s’ho han inventat alguns –o potser, hi torno, no es deia prou clar, però crec que sí, perquè justament és una qüestió que em preocupa des de fa anys i a mi em va quedar diàfana des de la primera lectura–, per tenir un adversari dialèctic més assequible. Contra una «única llengua oficial» és més fàcil de lluitar, efectivament, perquè té un dring com de superioritat, de bandejament, de marginació.

El manifest no parla de cap llengua oficial; es posiciona en contra de dues llengües oficials o, més ben dit, en contra del bilingüisme social institucionalitzat –el subratllat és important. L’estatus concret que hagin de tenir el català i altres llengües no es defineix, només es diu que el català ha d’estar protegit, blindat constitucionalment.

El bilingüisme social és el que hem viscut fins ara: els catalanoparlants som bilingües i alguns o molts castellanoparlants han tingut fins avui tot el dret de viure a les costelles d’aquest fet i de no esforçar-se gens per ser també bilingües. Això és el bilingüisme social. El bilingüisme personal és una altra cosa, molt lloable. A mi, per exemple, m’encanta ser bilingüe català-espanyol. I m’agrada tant que fins i tot he procurat conèixer les beceroles d’alguna altra llengua. Això sí, m’hauria agradat que l’espanyol no me l’haguessin imposat de la manera com ho van fer la societat i l’escola a partir dels sis o set anys.

D’escriure en català, en canvi, n’he hagut d’aprendre pel meu compte. Sí, ja tinc una certa edat. Ara s’ensenya català a la majoria de les escoles, però no t’hi obliga la societat, perquè el bilingüisme social permet que qui vulgui viure només en espanyol ho pugui fer amb tota pau. És un plantejament pobre, oi?, però resulta que és possible. Al revés, això no és així. Per què? Perquè el bilingüisme social facilita la desigualtat, jo diria que la fomenta, si dels dos components d’un binomi un és una llengua poderosa d’abast mundial i l’altre no.

Hi ha polítics que miren, com sempre, només el curt termini: el que compta són els vots per a aquestes eleccions. I com que parlar de bilingüisme queda molt bé, doncs consagrem-lo, encara que tingui el defecte d’origen que deia. Però no estem parlant d’unes eleccions per a un govern de quatre anys sinó d’una constitució. Per tant, estem parlant de la benedicció solemne del bilingüisme social.

Tal com jo ho veig, la raó del manifest del Grup Koiné, substancialment, és aquesta: amb la cooficialitat (constitucional catalana) del català i l’espanyol, per més asimètrica que sigui, sempre tindràs grups de pressió –com a mínim grups de pressió!– que et reclamaran, en nom d’aquesta cooficialitat constitucional, drets bàsics en castellà: el de l’educació «en mi lengua materna», entre d’altres. O sigui, la immersió educativa en català sempre estarà en perill. I el nostre futur tribunal constitucional, en un destret continu.

Igualment, estaria en perill la justícia en català. Qui podria negar a jutges, procuradors, advocats –els d’ofici, per exemple–, que fessin els judicis en castellà –encara que els clients d’una part i/o de l’altra fossin catalanoparlants i tinguessin potser força dificultats per entendre bé l’espanyol–, si la constitució catalana consagra l’espanyol com a llengua cooficial?

Com l’atenció mèdica... Tal com passa ara! Si l’espanyol fos oficial a la constitució catalana tindríem reclamacions cada dia. I els castellanoparlants tindrien raó –constitucionalment– de queixar-se! Raó i, alguns, moltes ganes. Ho posem en safata!

Jutges, metges, mestres, pares i mares d’alumnes... i tants altres fronts que continuarien oberts en el futur, sense possibilitat de tancar-los perquè «la constitució diu...».

Oficialitat asimètrica? Què és? A l’hora de la veritat, un tribunal constitucional català podria interpretar que és com les barres asimètriques de la gimnàstica femenina: una pura descripció locativa. Estaríem tot el dia discutint als jutjats si «això» forma part de la barra superior o de la barra inferior. Una constitució no pot descendir a gaires detalls: si parla de l’«oficialitat asimètrica» –esperem que no!– o de la fórmula que vulgueu, després espavila’t, a veure com t’ho manegues.

I què me’n dieu de la partidització de la llengua? Un bilingüisme constitucional, per més asimètric que fos, implicaria una discussió eterna dels partits sobre el grau d’eficàcia d’una oficialitat i de l’altra en la vida diària. A més, fins i tot acceptant la constitució, alguns partits serien partidaris que l’asimetria fos més pronunciada i altres que ho fos menys. Podríem tenir polítiques lingüístiques contradictòries respecte a català-castellà cada quatre anys! Realment volem això?

La diglòssia

L’altra raó bàsica –paraŀlela–, ja avançada, és que la persistència del contacte frec a frec, en una suposada «igualtat de condicions asimètriques», d’una llengua potent com l’espanyol amb una altra d’escanyolida i feble com el català –encara, sí–, implica la progressiva mimesi sintàctica i lèxica de la petita respecte a la gran, primer, i després... En fi, no repeteixo els arguments del manifest, que són prou clars.

Sí, molts nens i nenes aprenen el català amb la immersió –si és que existeix de debò a la seva escola, perquè hi ha de tot–, però el malmeten i fins i tot el perden amb la tele, posant per cas, perquè el 80% dels catalans veuen la tele en espanyol i ningú ens pot garantir que això no continuarà sent així. Ningú no s’imagina –per sort– cap mena d’autarquia mediàtica. I qui diu tele vol dir tota mena d’espais audiovisuals, en què sovint el 80% creix fins al 99 o 100%. Amb l’actual estatut autonòmic a la mà, que consagra la cooficialitat, no pots evitar-ho, no pots forçar que sigui d’una manera diferent. Si la constitució del futur consagra la cooficialitat, perdràs tots els recursos constitucionals en contra de qui vulgui fer-ho tot en espanyol, digui el que digui qualsevol llei per sota de la constitució: és «una llengua oficial».

O almenys multiplicaràs –i eternitzaràs– els conflictes judicials.

Algú es pensa que amb la independència desapareixerà l’Estat espanyol? O que desapareixerà de sobte la seva influència des d’aquí al costat mateix? O aquí mateix, per què no?, amb una potència mediàtica brutal. Si Espanya hi serà sempre! I els nostres llaços amistosos, comercials, familiars... El castellà és aquí i continuarà estant aquí! Ningú no pretén que desaparegui. I encara que algú ho pretengués, és impossible!

El que no volem és donar-li el poder constitucional –les claus de casa–, perquè sabem que, com fins ara, de mica en mica continuarà fent fora de casa el català, que ja ha perdut la capacitat social d’accedir a bastantes habitacions, sobretot les construïdes més recentment. Senzillament, voldríem que el català recuperés aquesta capacitat, la qual cosa significa –quin greu que em sap que això no s’entengui– que el castellà ha de perdre el seu gairebé insultant domini o, almenys, ha de rebaixar, i molt, les seves pretensions. Cosa que no farà si és declarat oficial; l’espanyol no cedirà –no pot!– si el que es blinda és el bilingüisme social.

Saben què passa? Que fora de casa el català no es parla enlloc més del món. De manera que, si no el blindem –cosa que, hi torno, vol dir que l’espanyol es desblindi–, la casa és cada dia que passa més petita.

Missatge final als lingüistes que us escandalitzeu del manifest Koiné: sisplau, no em feu riure que em fa mal la ferida.

dimarts, 10 de maig del 2016

Fotografies de fars (12): Barcelona, Catalunya (i 2)

Ve d’aquí.

Hi ha i hi ha hagut més fars a Barcelona. I alguns tenen molta història. Repasso els que conec:

1. Far del Moll (actual Torre del Rellotge): 1772-1860?, a la banda est del Port Vell, actual Moll de Pescadors de la Barceloneta. Quan es va prolongar el Moll Nou, a la segona meitat del s. XIX, a l’extrem s’hi va haver d’instaŀlar un fanal, a manera de balisa, perquè el far del qual parlem havia quedat en una zona ja interior del port, i de fet aviat es va deixar d’utilitzar. Però l’any 1904, com que se n’havia conservat l’estructura i estava en bones condicions, es converteix en rellotge.

Si es prolonguessin pel sud i per l’oest l’avinguda Meridiana i la del Paraŀlel, respectivament, convergirien justament en aquest punt. No se sap si Ildefons Cerdà es va fixar o no en el detall; el fet cert és que el projecte Cerdà incorporava el projecte Rafo, per a un nou port encara no construït però que en bona part respectava els molls i dics existents i que, per tant, podria conservar l’antic far, tot i que just aleshores hagués quedat fora d’ús.

Pla Cerdà, amb la localització del far del Moll.

Aquí he reunit unes quantes fotos del far del Moll i la posterior Torre del Rellotge, sempre a la mateixa localització:

Il·lustració sobre el setge de 1714.

Il·lustració, potser, de la Guerra del Francès (?). (Ho haig d’investigar més.) Si fos així, el far ja seria l’actual Torre del Rellotge. Procedeix de Barcelona Rutas.

Una vista del far de l'any 1880. La imatge és del fotògraf M. Esplugas.

Amb la primera gran ampliació del port del final del s. XIX, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, el far queda ja en zona interior (encerclat en negre). Il·lustració de Quina La Fem, adaptada.

Des de la posada en marxa del far del Llobregat fins que el far es convertí en Torre del Rellotge, l'edificació es va anomenar popularment "Fanal del Port", com testimonia aquesta postal (foto: Fons Fotogràfic Popular Barceloneta, sense data)

Fotografia (o gravat) de començament del s. XX. Encara no s'hi ha instal·lat el rellotge. Segons la data que dóna Barcelona Rutas, la imatge és del 1906, però ha de ser anterior, perquè l'any 1904 és quan es transforma la torre.

Torre del Rellotge, al Moll de Pescadors. Data desconeguda, procedència incerta.

La Torre del Rellotge, tal com és avui. Data desconeguda (1962?). Procedent de Barcelona Rutas.

2. Far del Llobregat: 1852-actualitat, a la desembocadura antiga del Llobregat (orienta els vaixells que vénen del sud i de l’est). Va substituir, de fet, el far 1 com a far principal de Barcelona, per les raons dites. El pla focal està a 32 m d’altitud, la llum abasta unes 50 milles marines (uns 92,5 km) i està conjugat amb el far de Maó. Llampegueja cada 5’’.

Foto procedent de Trons a Remolar. Data desconeguda.

El far, quan estava a tocar del mar. La foto és de J.M. Có de Triola, del 17 de maig del 1952, i es conserva a arxiu del Centre Excursionista de Catalunya. Procedent del blog L’Hospitalet de Llobregat.

Fotografia de la revista Drassana. Data desconeguda.

3. Far i torre de pràctics del Moll de Contradic (el moll paral·lel, al sud, del Moll de Ponent): 1912-193?, al contradic de la primera (primera del s. XIX-XX) ampliació del port, que seguia l’esmentat projecte Rafo; el far només era per al servei durant el temps que van durar les obres (per assenyalar el nou tancament, per allotjar la torre de pràctics i per a ús dels treballadors).

Fotografia procedent de Barcelofília. Data desconeguda.

4. Far de Montjuïc: 1906-actualitat (l’edifici actual és del 1922), un far que estava previst que substituís el far del Llobregat, però finalment no s’hi va trobar una ubicació prou adequada i es van deixar tots dos). Està situat a 108 metres d’altura i la potència lumínica abasta 26 milles nàutiques (cap a 48 km). Fa un llampegueig doble cada 15’’.

Fotografia de Turisme de Barcelona.

Fotografia de la revista Drassana. L’afegeixo a l’anterior perquè es vegi bé la dificultat del terreny.

5. Far i torre de pràctics de l’Escullera (“Rompeolas”): 1926-1968, al final de l’escullera de la nova ampliació (per assenyalar la nova entrada del port). Més informació i fotos a l’article precedent.

6. Fars bessons: 2015-actualitat, a les bocanes nord i sud d’entrada al port actual (permeten distingir amb claredat les bocanes dels centenars de balises i altres llums del port). Acabats d’instal·lar. Fan 14 m d’altura, la llanterna té 2,2 m de diàmetre i emeten una llum de 80.000 candeles, visible des de més de 10 milles nàutiques (uns 18 km). El de la bocana sud emet una pulsació cada pocs segons i el de la nord n’emet dues, perquè les puguin distingir els vaixells. De dia s’identifiquen també per les franges verdes en espiral (nord) o horitzontals (sud). Funcionen amb alimentació solar.

Fotografies: Port de Barcelona i BTV Notícies.

* * *

Al mapa que segueix teniu la localització de tots els fars esmentats. Elaboració pròpia a partir d’un plànol de Port de Barcelona (feu-hi un clic per veure’l més gran).

dilluns, 9 de maig del 2016

Fotografies de fars (11): Barcelona, Catalunya (1)

Far de l'Escullera, al fons. Fotografia feta segurament des del Moll de Contradic, 5 agost 1934. Arxiu Pérez de Rozas

Repassant l’Arxiu Pérez de Rozas, posat parcialment a l’abast del públic des de fa pocs dies –no sé fins quan serà operatiu l’enllaç–, vaig topar amb aquesta preciosa fotografia de l’antic far i torre de pràctics de l’Escullera (1926-1968), que en temps de Franco es va anomenar “Rompeolas”. De dia era un lloc familiar, ple de pescadors a la banda est (banda de mar) i de muscleres de fusta i cordes a la banda interior. Molta gent arrencava també directament els musclos joves que s’aferraven a les roques artificials de l’escullera. No sé si està bé o malament, però jo mateix ho havia fet.

A la nit, el “Rompeolas” tenia mala fama: s’hi feien coses lletges, deien.

Quan es va deixar d’usar com a torre de pràctics, que va ser molt poc després de la construcció del far, a la part baixa s’hi va instaŀlar un restaurantet, anomenat Mar i Cel abans de la Guerra i Porta Coeli* després. L’escullera es va fer popular a partir del 1943, amb la posada en marxa de l’esmentat Porta Coeli i la construcció progressiva del moll adossat, i sobretot a partir del 1959, que s’hi va poder anar amb cotxe (fins als 50, només s’hi podia accedir a peu o amb les golondrines del port, que van mantenir sempre un dels seus recorreguts fins allà). El Porta Coeli hi va romandre fins al 2000, amb un edifici nou a partir de l’any 1970, un cop enderrocat el far.

* Sobre el Porta Coeli s'ha publicat després això.

Hi ha altres fotografies sobre aquest far, que ens l’acosten més i que també ens donen una idea del que era allò per a tanta gent en la segona fase del franquisme (anys seixanta i setanta): un lloc d’excursió al costat de Barcelona, obert plenament al mar. Les dues primeres fotografies són, segurament, d’abans de la guerra.

Postal des del mateix indret. Data desconeguda.

Fotografia presa potser des de l'actual Moll de l'Oest. Data i autor desconeguts.

Vista aèria d'Adolfo Zerkowitz, 1964, via Barcelofilia

El passeig de l'Escullera vist des del far, un dia de l'any 1964. Fotografia presa de la revista Drassana, n. 18

Però hi ha uns quants fars més, a Barcelona.

Continua.

dimecres, 20 d’abril del 2016

El Professor i el Troglodita

Francesco Ardolino, professor agregat del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, sortia fa uns quants dies de casa i es va trobar un cotxe a la porta, amb el motor engegat.

Es va produir la conversa següent amb el conductor del cotxe, a qui Ardolino anomena “el Troglodita”.

Professor: A veure si apaguem aquest motor, i ens n'anem, que això no és un pàrquing.
Troglodita: No te entiendo si me hablas en catalán.
Professor: A ver si apagamos el motor y nos vamos, que esto no es un parking.
Troglodita: Ahora sí que te entiendo. Eres un subnormal tú y tu puto idioma de mierda.
Professor: ¡¡Facha, gilipollas, vete a tomar po'l culo...!! ¡Y además soy italiano!

I el Troglodita se’n va anar amb la cua entre cames, just quan sortia l’Ursula Bedogni, la dona d’Ardolino, professora també d’italià a la mateixa universitat, traductora i lexicògrafa. L’Ursula arribava amb el telèfon a la mà, però ja no va tenir temps d’agafar-li la matrícula. Ella és parmesana –sembla que els parmesans no tenen la benignitat dels romans com l'Ardolino. Si hagués sentit el Troglodita... L’Ursula parla català tan bé com ell, i sense accent italià. Va ser presidenta de mesa a la consulta del 9-N.

El professor Ardolino acaba la seva explicació: «Estic cent per cent satisfet. Si em diuen “catalán de mierda” vol dir que estic ben integrat, oi que sí?»

dimarts, 12 d’abril del 2016

Les xarxes de la mètrica

A trenc d’alba. Els ocells canten
al pati. La primavera inunda
el bosc de flors. De sobte apareix
davant meu un bonic poema i, quan
miro d’atrapar-lo a les xarxes de la
mètrica, no aconsegueixo trobar-les.

X'En Yu Yi

(Versió catalana d’un fragment d’El amor y el tiempo y su mudanza. Cien nuevas versiones de poesía china, trad. espanyola de Carlos Manzano a partir de la versió anglesa de Kenneth Rexroth)

dilluns, 28 de març del 2016

Per què parlem tant de Brussel·les?

Està molt bé, molt, que recordem que hi ha morts per atemptat arreu del món cada cop que n’hi ha un a Europa. Però això no vol dir que sigui hipòcrita que dediquem més espai als més propers que als més llunyans geogràficament.

Ho entendrem més bé si tanquem el focus i ens imaginem que un veí nostre és periodista i, per afició, fa un butlletí per a informar els veïns de les novetats que es produeixen al bloc de cases. Imaginem-nos que un dia hi ha un incendi al pis d'un dels veïns i que ha sigut provocat per un altre veí, “segons els primers indicis”. Però “no es pot descartar cap hipòtesi”, com se sol dir en aquests casos. Lògicament, el nostre veí periodista hi dedicarà la portada del seu butlletí, i hi afegirà testimonis d’altres veïns que van sentir pudor de cremat, que es van pensar que allò podia afectar casa seva, que van agafar por. Els dies següents el butlletí continuarà dedicant atenció a la família que ha estat víctima de l’incendi, si hi ha ferits s’interessarà per com evolucionen i informarà també de les tasques de desenrunament i de reconstrucció del pis afectat.

Algú podria dir: però hi ha incendis a tota la ciutat, cada dia! Sí, sens dubte, però no al nostre bloc. I el butlletí es difon entre els veïns del bloc.

Dit això, com recordava al començament, no és sobrer que parem atenció, com més millor, als incendis que s’esdevenen en altres blocs d’edificis del barri i en altres barris. I que ens preguntem si hi ha cap veí al nostre bloc que és una mica responsable de tots els incendis, el d’aquí i els d’allà, amb més o menys grau de culpabilitat. Perquè, sens dubte, la denúncia d’uns delinqüents que viuen al bloc també seria notícia apropiada per al nostre butlletí. Per exemple, qui fabrica els elements necessaris per a provocar els incendis? O bé: qui es dedica a emprenyar habitualment els responsables o els familiars dels que causen incendis?

(La foto és de l'agència Efe, publicada a El País el 21 desembre 2015)

dissabte, 19 de març del 2016

Tenim palmó

La fotografia és de La lectora corrent

Ja feia uns quants dies que veia pel carrer, de tant en tant, alguna persona amb un palmó o una palma. Poca gent, però se’n veuen. I avui he tingut una rauxa –dec estar influït per algun agent d’aquells que no et fa ser exactament responsable dels teus actes– i he comprat un palmó a una senyora que en venia a la Diagonal. Sense pensar-m’ho gens. Apa, ja està, ja tens el palmó. (Són cars!)

Els anys que feia que no entrava a casa un palmó! Ni me’n recordo. Més de quaranta segur. Doncs això. I a més he comprat el més llarg que hi havia, fet que ha implicat pujar per l’escala i, dins de casa, haver de deixar-lo a terra, perquè és més alt que un santpau.

I ara què? Doncs ara se suposa que haurem d’anar a beneir-lo. Ja m’han dit: «On vas tu amb un palmó, això és per a les criatures!» Doncs sí, m’he tornat criatura.

Ara m’ho mirava –llocs on beneir la palma– i em penso que aniré a Santa Anna, que és un dels pocs dies de l’any que obren el claustre a tothom –a tothom que vagi a beneir. Vas a Santa Anna i, un cop dins, penses com seria de meravellosa la plaça de Catalunya si no hi hagués el banc del país de la banda Atlàntic ni aquells tres o quatre edificis horrorosos que té al costat. Fins i tot la baluerna del magatzem de la banda Besòs seria suportable. De fet, si no veus els quatre esguerros de la banda mar allò ho trobo assumible.

No sé si m’atreviré a picar amb el palmó a terra perquè li surti una bona escombra.

I després què? Doncs el palmó lligat a la barana del balconet, com fèiem de petits. I a passar l’any. O fins que me’n cansi.

Em fa iŀlusió, tot plegat. Així, de sobte.

Només tinc el problema de com arribar a Santa Anna. A l’autobús no ens el voldran segur, el palmó.

dimarts, 15 de març del 2016

La primera tele

Quan jo era petit petit a casa no teníem tele. La van portar els Reis l’any 68, que jo ja era prou pallasso. Crec que l’àvia va fer gestions perquè els Reis portessin la tele, perquè als pares no els agradava gaire la idea. Però l’àvia els va pontejar –o nosaltres els vam pontejar mitjançant l’àvia– i ja va estar la tele. No sabria dir la marca: Elbe, Grundig, potser Vanguard.

Ni recordo exactament com anava la cosa, però jo diria que els dies de cada dia no es mirava. Ni el parte, o sigui, el Telediario. Havíem d’estudiar. Potser Cesta y puntos sí?

Llavors el cap de setmana es podia mirar, però hi havia un horari. Ens empassàvem alguna sèrie com Viaje al fondo del mar, Embrujada o Superagente 86. Aquesta m’encantava, sobretot l’agent 66. Alguna peŀlícula de l’oest, normalment de sèrie: Bonanza, Daniel Boone, El Virginiano. Coses així.

Els grans, Galas del sábado, Escala en HiFi i no sé què més. I partits de futbol, que a mi llavors no m’agradaven gens i no entenia com els podien agradar tant. Com ara. Però no he tingut sempre aquesta claredat d’idees: entremig hi ha hagut una època molt llarga de la meva vida en què he format part dels que s’han deixat portar per l’addicció.

Els dies de cada dia hi havia peŀlícules i, sobretot, sèries, que no vèiem i que a l’escola, a l’hora del pati, es comentaven. Hi havia Los intocables, El Santo, Misión imposible i més, que no vaig mirar mai. Hi havia també Los vengadores, per exemple, que tampoc. I altres.

Més endavant hi va haver canvis de dies i unes sèries van passar a dissabte o a diumenge, i a l’inrevés, i també a casa s’anava obrint una mica la mà a mesura que passava el temps. No amb el tema dels rombes, que s’era molt estricte. I una de les millors sèries, que era la dels polis (Banacek, Kojac, McCloud i Colombo) sovint tenia rombes. Això obligava a mirar-ho, fins que et pescaven, des de la cuina, estirat al terra o de genolls, i amb la porta de la cuina només una mica oberta. Cosa que implicava tenir cura cada cop de posar els sofàs de manera adequada, perquè hi quedés l’escletxa necessària.

Però potser confonc èpoques i això ja és de quan feien Kung fu i altres programes que també devien fer dissabte. Quins records.

Per què explico tot això? Doncs perquè si bé llavors em feia molta ràbia el fet de no mirar la tele els dies de cada dia, jo diria que no em va causar cap trauma. Ni que a l’escola parlessin d’això i d’allò i jo no conegués aquells personatges ni sabés totes aquelles paraules, ni escenes, ni gestos... No em va passar res! Em va fer més introvertit? No ho sé, crec que no, això ja venia de fàbrica. Em va fer llegir més? Segur. Vaig llegir moltíssim, no parava.

No en vull treure conclusions. Si algú vol rumiar sobre les necessitats de les criatures d’avui dia, molt bé, però no era el meu propòsit. Només volia compartir records dels últims anys seixanta i els primers setanta.

dissabte, 12 de març del 2016

Retallades i llistes d’espera

Conec gent propera que està en aquesta situació últimament. I constato que, almenys en el seu cas, el que els neguiteja no és tant el retard com la incertesa: no saber quan serà la cosa. Si ara els diguessin: «Miri, això seu serà al juny», o «al setembre», o «l’any que ve», podrien estar més o menys tranquils fins al juny o el setembre o l’any que ve. Però hi ha actuacions de la sanitat que no estan programades d’aquesta manera, sinó que sembla com si s’improvisessin. I un bon dia –això esperen– els diran: «Bon dia, li toca demà.»

El que no sé és si sempre ha estat així o si és cosa de les retallades o què. Però deu fer angúnia, sí.

dilluns, 29 de febrer del 2016

Improvisació sobre «Levante», la poesia i la gent que «ja no és entre nosaltres»

Em sabia greu que acabés el mes amb un article, diguem-ne, retrògrad. I per això faig aquest. Sobre què? No ho sé, l’improviso, que és un gènere que abans cultivava més i ara tinc un pèl abandonat. Us puc dir que estic acabant de maquillar un article per a l’altre blog, el de Rumiar, sobre els orígens del terme «Levante» per referir-se al País Valencià, crec que al migdia ja el tindré.

Jo em pensava que «Levante» venia de més lluny, però no, ve de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), fa menys de cent anys. Nosaltres ens vam treure ja fa temps la cotilla –només en infraestructures de l’estat trobes de tant en tant allò de «autopistas del Noreste» i similars–, però els valencians no, es veu que a molta gent d’allà ja els va bé ser el «Levante» del «Centro», els deu semblar del tot raonable, una denominació de tota la vida. I el fet és que no és així, no és de tota la vida.

I què més us puc dir. Que tinc un amic, en J, ja granadet, que fa els anys avui, i no sé si enguany en fa disset o divuit o dinou, perquè ell els compta així: només celebra l’aniversari si és 29 de febrer; si no, no. L’he felicitat amb un poema que em va enviar C abans d’ahir. Com que era d’un idioma comprensible, l’he traduït al meu i al d’en J a la meva manera –al cap i a la fi, era per a un ús privat– i l’hi he enviat. Fa temps que no ens trobem, ens costa coincidir, a veure si el vaig a veure. Potser avui mateix. Sí, seria un bon dia, sens dubte. Podré?

C, de qui m’he fet amic recentment, tradueix de bastants idiomes, i indirectament de molts més. Té molts prèmits, deixeu-m’ho dir així avui. I llavors m’envia materials –fragments de poemes, normalment– que ha traduït, no sé mai si estan publicats o no, suposo que sí, i jo miro d’aprofitar-los, a més de fer-li’n un comentari quan se me n’acut alguna cosa. Però normalment no se m’acudeix res perquè a mi les poesies no em solen dir gaire cosa, tret d’algunes obres molt concretes de personatges que, com se sol dir i em sembla horrorós, «ja no són entre nosaltres». Perquè jo diria que M i M, per exemple, els tinc més a prop ara que quan «eren entre nosaltres».

I ho deixo aquí. Hi posarem un títol i avall.

dimarts, 23 de febrer del 2016

Fer-se mal

Ens fem mal. És una de les possibilitats lamentables de l’ésser humà: fer-se mal. Potser no vol, però se’l fa.

El Mobile Word Congress ens pot semblar una manifestació màxima de l’explotació capitalista, del desenvolupament artificial i insostenible, i podem lluitar-hi i presentar un programa electoral per carregar-nos-el si guanyem les eleccions vinents o tenim prou escons per imposar aquesta condició a l’equip de govern, si qui ha guanyat no té prou força i ha de sumar-hi la nostra. Res a dir, si algú ho vol plantejar d’aquesta manera.

Però reconèixer que el MWC és molt important per a una ciutat com Barcelona i, tot seguit, aprofitar l’esdeveniment per disminuir serveis públics i així pressionar les autoritats a fi que ens concedeixin el que demanem –que potser és totalment just, ara no ho valoro– és disparar-se al peu, fer-nos mal i fer mal als nostres fills i filles. És agosarat dir-ho així, sí, però és que jo diria que és així: molta gent valora aquests dies com és Barcelona per com és la seva gent, no sols per com de bonic és el paisatge, com d’amables són les autoritats o com de bé es menja. Valoren si els habitants de Barcelona som responsables i ens creiem els projectes, siguin quins siguin, en els quals estem compromesos coŀlectivament, de manera que poden confiar en nosaltres malgrat les diferències que puguem tenir, les disfuncions involuntàries que hi pugui haver.

Valoren molt més això que no pas si fa bon dia o si han dinat bé.

Barcelona està compromesa coŀlectivament amb el MWC. Ara com ara és així. I no estem quedant bé perquè no estem complint aquest compromís.

Ja ho he dit: això és al marge que els sindicats tinguin raó o no, que potser la tenen tota. (Em costa de dir-ho perquè guanyen més diners que jo i no crec que dediquin més hores que jo a la feina, però pot ser que sigui així, pot ser que els hagin enganyat, pot ser..., tot pot ser.) Ara, aquests dies no tenen raó, així no ho poden fer.

I ja ho he dit també: si algú el que vol és justament això, treure’s del damunt congressos capitalistes, inversions foranes i muntatges similars, llavors sí, ha de fer exactament això que ara fan aquests sindicats. De seguida acumularem creus i ratlles a la majoria dels expedients internacionals de Barcelona. Que potser hi ha algú que valorarà la gosadia indòmita de la gent treballadora, que se sap rebeŀlar contra els esquemes preconcebuts i l’opressió del capitalisme sense entranyes? Potser sí, vés a saber.

Però llavors que no diguin que no volen perjudicar ni el MWC ni la imatge de la ciutat actual. Tret del cas que vulguin que els diguem ximples.

divendres, 19 de febrer del 2016

Bestialisme lingüístic

S’arriben a dir coses bèsties, en aquest món de Déu.

«...hi ha una sèrie de noms que posaria com a representants partidaris de la castellanització de la llengua o que també es podrien caracteritzar com a ‘blavers del Principat’: Albert Pla Nualart, Enric Gomà, Màrius Serra, Josep Maria Fulquet, Ernest Rusinés, Neus Nogué, Magi Camps Martí [sic], Joan Solà, Joan Coromines... [...] al País Valencià, un ‘equivalent’ [...] és un a qui anomenen ‘el Saragossà’, i un altre, ‘el Casanovo’.»*

Marc S., llista Migjorn,** 19 febrer 2016, 1 h 24’

* Jo pagaria, per estar en aquestes llistes.
** «Migjorn és una llista de debat en internet sobre llengua catalana on es parla sobre dialectologia, normativa, gramàtica històrica, lexicografia, sociolingüística, etc. [...] Si voleu pertànyer a la llista Migjorn heu d’omplir la soŀlicitud de subscripció. La soŀlicitud ha de ser aprovada pel Consell Directiu de Migjorn.»

* * *

Quan he explicat la meva perplexitat als membres de Migjorn, hi ha hagut una bona rastellera de reaccions, i la que ha predominat és la del bon humor.

«...l’altre dia vaig redactar una tirallonga de suposats agents espanyolitzadors: la literatura catalana, els traductors, TV3, l’IEC, l’AVL.... Em vaig oblidar els lingüistes. Hi ha gent que es “fa la coŀle...” d’enemics. I saps què els passa? Que posen tants d’enemics que després en tenen un fart per a trobar amics...»
- «...sembla que ens trobem en plena cacera de bruixes. Qui ha fabricat la llista pot dir-se perfectament Mac Carthy...»
- «...contràriament al que sembla que fan alguns, n’hi ha que no mos dediquem a fer llistes d’amics i enemics, d’afectes o desafectes, etc. Per tant, no podem participar en eixa activitat. I és una llàstima, perquè una volta fetes les llistes, ja no caldria llegir ni escoltar res dels roïns, no fóra cas...»
- «...potser seria més pràctic no tenir en compte les llistes o fer les llistes dels que fan les llistes, però això ja és massa complicat i sembla un joc de paraules...»
-«...ves per on, com més taxatives i contundents són les opinions menys sentit de l’humor sol tenir qui les emet...»
- «...de vegades l’humor serveix per fer més evident l’absurditat d’una situació....»

Bon humor que agraeixo que s’hagi comunicat en públic, perquè efectivament aquesta mena de bestialitats són més aviat bestieses, i així s’han de prendre: com a acudits. O bé, com han fet la majoria, amb la més saludable de les indiferències.

El mateix protagonista, en missatges posteriors, ha arribat a dir –és un veritable campió– que s’haurien de «cremar els diccionaris» (sic). Uns altres li han fet costat (!), amb més o menys entusiasme, recordant la quantitat d’errades que contenen. I és una llista de lingüistes o paralingüistes!

diumenge, 14 de febrer del 2016

Et recordaré així, amb aquell somriure inteŀlectual tan preciós i tan reflexiu i que amagava tantes coses. Eres una dona de pau.

I m’hauràs de disculpar, allà on siguis, però t’he dit un parenostre. No me n’he pogut estar. Ja saps com sóc. T’ho vaig explicar un dia i vas somriure igual que a la foto.

No he fet ben fet?

–Pere, per què la fas entrar tan de pressa?
–Té la bonhomia perfectament acreditada, Senyor.#Muriel
— Jaume Aulet (@Jaumaulet) 14 febrer, 2016

dimecres, 10 de febrer del 2016

Perles (167): «Exaltación morfológica y filológica»

«Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo que ha dedicado toda su vida a la exaltación morfológica y filológica de la lengua catalana. Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que esta obra pueda publicarse.»

De l’informe del censor franquista l’any 1954, abans de la publicació de Converses filològiques. La citació prové del bloc Totxanes, totxos i maons, de Joan Josep Isern, concretament d’aquest article del 15 juny 2015.

dimarts, 2 de febrer del 2016

La trampa dels 18 mesos

Tot el dia parlant dels divuit mesos, i els unionistes sucant-hi pa per esmorzar, melindros encabat de dinar i carquinyolis per postres del sopar. Sembla com si preguntar i repreguntar sobre què es farà d’aquí divuit mesos formés part d’una estratègia per dividir sensibilitats, impaciències i temperatures corporals de la cosa. No hi hauria d'entrar ningú!

–Què passarà d’aquí divuit mesos, em pregunta? Escolti’m, ja hi arribarem. De moment el que sé és què està passant avui i conec aproximadament el programa de demà. Això li interessa? És que més enllà no hi guipo, sap?

Docudrama «original»

Em recomanen una sèrie catalana que corre per internet. Docudrames juvenils de deu minuts o un quart. Interessants, divertits, originals. Tot això em diuen. Molt bé. Quan tinc una estona entro al web de la sèrie. Busco el capítol 1. L’engego. Comença amb una parella cardant. Dura poc. Parlen sobre el fet, si ha anat bé i tal. Acaba la seqüència. Al minut 3, el noi de la parella anterior torna a estar en pilotes, però ara amb una altra, també conilla, que li vol fer veure, molt pedagoga ella, que allò no vol dir res, que és com anar a la platja.

Ho deixo córrer, ja he aguantat prou (que no em diguessin que m’havia precipitat, etc.). Una sèrie molt original, sí. Per favor.

De ben petit em van ensenyar que les titoles i les vagines, els pits i els panderos no són res dolent, al contrari, però que formen part de la vida privada de la gent. A la vida real no ens despullem cada cinc minuts i encara menys davant parelles diferents. Quan una sèrie comença mostrant actes i òrgans sexuals no pretén ser original, pretén enganxar i prou. En concret, pretén engrapar-te pels dallonses, si se’m permet l’expressió. Sí, a la majoria dels homes això ens atrau de seguida, som bastant animals i a més en zel permanent, i ens sol encuriosir la imatge sexual encara que el que ens expliquin no tingui cap solta. Les dones són més racionals i en aquest punt no tan bèsties, però potser justament per això no s’adonen –algunes– de com les poden manipular i convertir en mers objectes ingenus per al gaudi visual –o més– del mascle.

Ep, que no parlo de les decisions que pugui prendre cadascú en la seva vida, que per això és seva. Parlo de determinades feines i rols que exigeixen a la gent seguir guions i comportaments «perquè ho diu aquí». (Ho diu aquí perquè ho has escrit tu, nen.)

«Original», hi torno, quins pebrots.

(Imatge: ninot Worrible, d’Andrew Bell)

divendres, 22 de gener del 2016

Qüestions de llengua (71): El «tio»

Hui m'estalvie escriure jo i copie (extracte) d'Eugeni S. Reig:

«Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle XIII i deriva del llatí AVŬNCŬLUS que significa 'germà de la mare'.

»Hui en dia, tots els valencians, en els nostres parlars heretats per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle és, actualment, un vocable introduït per la llengua culta que no l'usa ningú en el seu llenguatge espontani. [...]

»Considere que tio –a banda de la influència del castellà– podria ser molt bé un singular analògic format a partir del femení tia de la mateixa manera que viudo s'ha format a partir de viuda, burro a partir de burra i nino a partir de nina. Considere que les parelles tio/tia, viudo/viuda, burro/burra i nino/nina són completament legítimes en la nostra llengua. El DIEC recull viudo, burro i nino, però no arreplega tio.

»¿Podem assegurar que tio és només un castellanisme i no té res a veure l’evolució interna de la llengua? Sobre açò no podem assegurar res, només podem elucubrar. El castellà ha estat al costat del valencià des dels primers temps i des de fa 300 anys, a més d'estar al costat, ha estat damunt del valencià i, fins i tot, incrustat dins d’ell. I en els darrers cinquanta anys això s'ha agreujat moltíssim. Les dues llengües, des de sempre, s'han influït mútuament però, per raons òbvies, el castellà ha influït molt més sobre el valencià que al revés. ¿Què hauria passat si el valencià haguera estat completament aïllat del castellà? ¿La parella oncle/tia seria d'ús general, tothom la coneixeria i l'usaria i la paraula tio seria completament desconeguda pels valencians? No podem saber-ho perquè és completament impossible assegurar com haurien sigut les coses en unes circumstàncies que no s'han donat.

»El que sí que podem dir és que actualment la paraula tio és d'ús general en valencià. Vulguem o no vulguem, ens agrade o no ens agrade, tots els valencians diem tio.

»Cal aclarir que els catalans també diuen tio, com els valencians, però fan trampa, usen el diminutiu tiet, i no perquè la persona en qüestió siga baixoteta o molt joveneta. Diuen tiet i no tio –de la mateixa manera que diuen pillet i no pillo– i així s'eviten la mala consciència de pensar que diuen una paraula castellana. El mot tiet l'usen a orri. [...]

»El Diccionari normatiu valencià de l’AVL arraplega la paraula tio i, per tant, ja és normativa. I vulguem o no, més prompte que tard, el DIEC acceptarà tiet, com ja ho ha fet el GDLG, i la paraula serà normativa. Ara, això sí, acabada en -et, per a dissimular.»*

(Datat a València el 6 febrer 2014; publicat a InfoMigjorn el 25 febrer 2015)

* Eugeni S. Reig, amic meu, no pot evitar fer trampetes d’eixes molt sovint, de pendre la part pel tot i de traure conseqüències universals a partir de casos particulars o no necessàriament generals. Són trampes innocents, perquè ja el coneixem. Reig és molt amic dels sempre, mai, ningú, tothom, arreu, enlloc, completament... (n’he marcat uns quants en negreta en este article). En este cas concret caldria explicar-li que és molta la gent, a Catalunya, que diuen i escriuen tio, segurament molta més que la que diuen i escriuen tiet –no ho sé, no sé quants són els uns i els altres, com ell tampoc ho sap–, i que no ho fem per dissimular ni res, ho fem per costum familiar, tradicions, etc. A casa meua, per exemple, són tiets els de la banda paterna i tios els de la banda materna. Eixa mena de subtilitats i precisions per a en Reig deuen ser excepcionals, i segurament són molt més generals que no es pensa. Ara, us penseu que baixarà del burro? No, normalment no. I açò el fa entendridor: és «el nostre Eugeni». Un cop que té la teoria muntada, amb la quantitat d’hores que hi ha dedicat, no la hi espatlaran les dades. T’ho has de mirar aixina i estimar-lo igual.

* * *

A aquesta reflexió afegeixo pel meu compte que quan el DIEC o algun altre diccionari de prestigi –a part del DNV– arreplegui tio, suposo que es valorarà si pot tenir dues accepcions: la glossada per Reig i una segona de la parla coŀloquial: 'paio, tipus'. Quin tio, en Reig.

dissabte, 9 de gener del 2016

Manuel Saumell i la independència de Cuba

Manuel Saumell és, sens dubte, el Saumell més conegut de la història.

Nascut el 17 de juliol del 1817* a l’Havana, Manuel Saumell Robredo (+1870), pianista i compositor cubà de pare català i mare d’origen biscaí, va ser el creador de la contradansa cubana i de l’havanera moderna, i pare del nacionalisme cubà que desembocaria en la independència de Cuba proclamada el 18 de juliol de 1898, 81 anys i un dia després del naixement de Saumell.

* Hi ha fonts, incloent-hi algunes versions de la Viquipèdia, que parlen del 19 d’abril del 1818, però no sé en quins documents basen aquesta dada.

El seu pare, Cristóbal (Cristòfol?) Saumell (1780-1850 aprox.), que arribà a l’illa al començament del segle XIX possiblement fugint de Tenerife, a on devia haver estat exiliat o desterrat des d’algun poble de Catalunya per no se sap quin motiu –el més freqüent era la «desafección política»–, era conegut a l’Havana com «el catalán».

Els Saumell eren pobres –la qual cosa sembla descartar que Cristóbal hagués anat a Cuba formant part d’alguna de les organitzacions d’esclavistes que per aquell temps van fer les grans fortunes dels anomenats «americanos» catalans– i d’idees més aviat revolucionàries: Cristóbal Saumell criticava sovint el govern de la metròpoli. Això vol dir probablement que sabia que no podria tornar mai més a casa seva.

Cristóbal Saumell va inculcar els mateixos ideals polítics i socials als seus fills, els quals van sentir molts cops a casa blasmes contra el tinent general Tacón, governador de l’illa entre el 1834 i el 1838 i amic i coŀlaborador de negrers. Un dels fills, Cristóbal Saumell Robredo, arribà a ser telegrafista de primera classe (1869) al cos de telègrafs del govern espanyol a Cuba, sense saltar-se, però, cap dels passos intermedis (el 1862 era telegrafista de tercera: Revista de Telégrafos, Madrid 1 maig 1862); vull dir que no hi va arribar per recomanacions. Cal tenir el compte que el servei de telègrafs va ser fonamental en la història de la independència de Cuba. Per exemple, se sap que va ser un telegrafista qui va avisar Ismael de Céspedes perquè alertés el seu pare, Francisco Javier, i el seu oncle Carlos Manuel de Céspedes –iniciador de la revolta (1868) contra l’opressió de la metròpoli– que el capità general Lersundi havia donat l’ordre de detenir-los. Gràcies a l’avís, Céspedes i tots els seus coŀlaboradors es van poder refugiar en lloc segur.

El servei de telègrafs era ple de noms d’origen basc i català –Inchaustegui, Asteazuinzarra, Hechavarria, Lerpona, Arrondo, Gandacegui, Artola, Folch, Òdena, Bosch, Riera, Masvidal, Oms, Gilmet, Rovira, Alberich, Lés, Segrera, Tornés, Buigas Bofill, Romeu, el nostre Saumell... –, tot i que no podem saber quins eren «bons» i quins «dolents» entre ells, perquè el capità general esmentat, Lersundi, també era clarament d’origen basc.

Les dades esparses que tenim, però, fan pensar que la peripècia familiar té a veure amb allò que denunciava el general Prim a les Corts espanyoles a mitjan segle XIX: «Són molts centenars els [catalans] que, jutjats per la mateixa legislació [la derivada del Decret de Nova Planta,] han estat conduïts a les Filipines, altres a les illes Canàries, altres a províncies d’interior.» (Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 27 novembre 1851). Potser, en el cas de Cristóbal Saumell pare i tants d’altres, el desterrament no va ser purament polític, sinó resultat secundari d’alguna de les desamortitzacions dels béns considerats de «mans mortes» que comencen amb Carles IV i Godoy el 1798. Podria ser que llavors aquells Saumell, pagesos (?), es quedessin sense amo i sense feina? Perquè això també va passar amb les desamortitzacions, tot i que l’objectiu fos el contrari: de vegades els nous amos despatxaven tothom. Sí que sabem que aquests Saumell no eren anticlericals: Manuel Saumell solia tocar el piano a l’església. Pel que fa a la resta de la història, segurament no la coneixerem mai.

Manuel Saumell Robredo va ser autodidacte, justament perquè a casa no tenien diners per pagar-li l’educació que la seva precoç sensibilitat musical requeria.

Saumell va ser el pare de la contradansa cubana (en va compondre 52) i de les havaneres, que serien molts pocs anys després exportades a Catalunya amb èxit, potser perquè aquella música no sonava estranya a l’oïda dels catalans: «Ja es sentia el ritme d’havanera en obres de Barbieri [...], d’Oudrid o del català Joan Sariols en l’emblemàtica L’esquella de la torratxa’’ l’any 1864, [que es va anomenar] “Americana”, i també a la Marina d’Arrieta o La verbena de la Paloma de Bretón, ja a les darreries de segle.» (Francesc Cortès i Mir, «Història de l’havanera», Grup Vallparadís). N’hi ha prou d’escoltar aquesta contradansa

per reconèixer, en molts dels seus compassos, fragments musicals d’obres d’un segle després (no sols de contradanses). Saumell, doncs, es va avançar força en el temps.*

* La pista sobre les evocacions que provoca aquesta contradansa m’ha vingut del meu col·lega Albert Ràfols.

La primera havanera cubana es va cantar, segons les cròniques, l’any 1844 al cafè La Lonja de l’Havana, al carrer O’Reilly, molt a prop de la plaça d’Armas.

Saumell va produir també òperes i sarsueles, la primera cap a l’any 1839, amb només 22 anys. No la va poder estrenar.

El 1844 Saumell va ser acusat indirectament d’haver coŀlaborat en l’anomenada Conspiración de la Escalera, per la qual hi va haver onze condemnes a mort. Curiosament, ell se’n va deslliurar, segons sembla, per una intervenció providencial de l’exgovernador Tacón, tan bescantat anys abans a cal Saumell. Saumell, tot i ser encara força jove (27 anys) ja era un músic famós.

Manuel Saumell no va abdicar de les seves idees i va titular just llavors El somatén la següent peça que va compondre, nom que coincidia amb el d’una de les primeres publicacions independentistes que, ja al segle XIX, s’havia tornat a publicar a Catalunya després de la desfeta del 1714. Sabem que la revista El somatén arribava clandestinament a Cuba i que els Saumell la llegien, de manera que el seu vincle sentimental amb el país d’origen continuava ben viu.

Manuel Saumell va escriure també alguns articles de premsa, sobretot de crítica musical, signats amb el pseudònim «El Timbalero». Va fundar amb els també cubans d’origen català Ramon Pintó i el pianista Josep Miró (que cal no confondre amb Josep de Miró i Argenter, heroi militar de Cuba) el Liceo Artístico Literario de la Habana.

Les contradanses per a piano, de dues parts contrastants i compassos binaris, en les quals apareixen per primer cop els ritmes d’una música popular considerada pròpiament criolla o cubana, van ser una síntesi de cultures i van unir blancs i mulats. Una música que naixia cubana –amb influències haitianes i, alhora, amb influència en el merengue i la música dominicana posterior– però que era igualment deutora de patrons europeus –els minuets i les contradanses franceses i catalanes– i africans. La contradansa, a més, té un origen remot anglès, perquè el nom francès és una adaptació de country dance, ‘dansa del país’ (com el chotis madrileny, tan castís ell, ve del mot alemany schottish, que ja deveu imaginar que vol dir ‘escocès’; però això no ho digueu als madrilenys, que no els agrada).

Una de les contradanses de Saumell, La Gassier, la va compondre en honor de la cantant catalana Josefa Cruz de Gassier, de la qual es deia que posseïa una veu prodigiosa, que arribava a tres octaves d’extensió.

Manuel Saumell, que es va casar amb Concepción Arregui, amb la qual va tenir tres criatures, és considerat un dels primers nacionalistes cubans i fins i tot «el pare del nacionalisme cubà», i encara és força recordat a Cuba. El conservatori de música de l’Havana es diu Conservatorio Manuel Saumell. «Quan Carlos Manuel de Céspedes [1819-1874; primer líder polític dels independentistes cubans] inicià a La Demajagua la lluita per la independència del poder espanyol, Saumell ja havia creat una música de gran qualitat i al mateix temps inconfusiblement cubana, de manera que si bé Cuba no existia encara com a nació, sí que tenia una identitat musical i cultural ja definides.» (cf. Jesús Risuet, «El padre del nacionalismo musical cubano, Manuel Saumell», a Trabajadores, Órgano de la Central de Trabajadores de Cuba, s.d.)

L’escriptor Alejo Carpentier va ser un dels primers que van reivindicar el llegat de Saumell, ja al segle XX. Durant el darrer segle i mig, les peces de Saumell no han deixat de sonar. Chucho Valdés, per exemple, té una versió pròpia de «Los ojos de Pepa». Però n’hi ha força més, com podeu veure a la selecció d’iŀlustracions que acompanyen aquest article.

Té gràcia que els fills d’uns catalans expulsats de Catalunya per les seves veŀleïtats polítiques sembressin a Cuba les primeres llavors de la futura independència de l’illa respecte a Espanya.

-----------------
Adaptació a partir de l’article, també meu, publicat a la Viquipèdia.

La bibliografia que hauria d’acompanyar aquest article seria difícil de fer, excepte les dades que referencio directament. No hi ha res escrit!, tret de quatre «retalls» d’internet. Per això m’ha costat tant d’escriure’l (i de donar-lo per acabat!), perquè sempre que m’hi posava trobava a faltar una coseta i llavors em dedicava a buscar-la frenèticament... i inútilment. Com ara –és només un exemple– el nom de la dona de Cristóbal Saumell pare («el catalán»), perquè em penso que li està dedicada la contradansa «La quejosita»; però perquè hi encaixés s’hauria d’haver dit Dolores, i aquesta dada no he aconseguit confirmar-la. I llavors hauria d’intentar reconstruir per què el seu fill li dedica aquella contradansa amb aquell títol, i això voldria més temps... En resum, no hi ha gairebé res escrit, tret de a les enciclopèdies, que són totes molt incompletes i tenen errades o incoherències (com la de la data de naixement).

dilluns, 4 de gener del 2016

No fem la truita?

Prenc l’exemple gràfic d’una piulada a Twitter.

Volíem fer una truita i tenim tot el que cal per fer-la.

Per fer una truita cal un ou (mínim), oli, una mica de sal i una paella.

Tenim bastants ous, oli a manta, sal tanta com vulguis i una paella.

Els que tenen la paella diuen que si la truita es fa amb determinat ou –i ho havien avisat–, no deixen la paella, i per tant no hi ha truita.

Els que tenen la resta de les coses diuen que si no es fa servir aquell ou, que ja el tenien triat de feia temps –i ho havien dit–, no deixen ni entrar a la cuina, i no hi ha truita.

En resum, no hi ha truita?

De qui serà la culpa?

* * *

Afegitó del 9 de gener del 2016, a un quart de set del vespre: hi haurà truita. L’ou previst ha renunciat al seu dret de ser l’ou de la truita. Final feliç.

dimarts, 31 de maig del 2016

dimarts, 17 de maig del 2016

dimarts, 10 de maig del 2016

dilluns, 9 de maig del 2016

dimecres, 20 d’abril del 2016

dimarts, 12 d’abril del 2016

dilluns, 28 de març del 2016

dissabte, 19 de març del 2016

dimarts, 15 de març del 2016

dissabte, 12 de març del 2016

dilluns, 29 de febrer del 2016

dimarts, 23 de febrer del 2016

divendres, 19 de febrer del 2016

diumenge, 14 de febrer del 2016

dimecres, 10 de febrer del 2016

dimarts, 2 de febrer del 2016

divendres, 22 de gener del 2016

dissabte, 9 de gener del 2016

dilluns, 4 de gener del 2016

Qüestions de llengua

Llampegueigs

Serials del vigilant

Altres blocs del vigilant

Onogrames del vigilant

Perquès

Arxiu del vigilant

Els temes del vigilant